¿QUÉ ES EL AUTISMO? – Daniel Comín

Coberta Lletres Blaves 1

“Artículo publicado en nuestro libro solidario “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO”

Me han preguntado mil veces qué es el autismo, y debo decir que en estos 10 años mi versión de la explicación algo ha variado, pero no demasiado. Aquí les dejo pues una serie de explicaciones de lo mismo según diversas fuentes, realmente no varían mucho unas de otras. Y finalmente una versión personal y una explicación extensa sobre la misma.

Según el Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales (en inglés Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, DSM) de la Asociación Estadounidense de Psiquiatría (en inglés American Psychiatric Association o APA) en versión 5 se denomina así a los Trastornos del Espectro del Autismo:

  1. A) Deficiencias persistentes en la comunicación social y en la interacción social en diversos contextos, manifestado por lo siguiente, actualmente o por los antecedentes:
  2. Las deficiencias en la reciprocidad socioemocional, varían, por ejemplo, desde un acercamiento social anormal y fracaso de la conversación normal en ambos sentidos pasando por la disminución en intereses, emociones o afectos compartidos hasta el fracaso en iniciar o responder a interacciones sociales.
  3. Las deficiencias en las conductas comunicativas no verbales utilizadas en la interacción social, varían, por ejemplo, desde una comunicación verbal y no verbal poco integrada pasando por anomalías del contacto visual y del lenguaje corporal o deficiencias de la comprensión y el uso de gestos, hasta una falta total de expresión facial y de comunicación no verbal.
  4. Las deficiencias en el desarrollo, mantenimiento y comprensión de las relaciones, varían, por ejemplo, desde dificultades para ajustar el comportamiento en diversos contextos sociales pasando por dificultades para compartir juegos imaginativos o para hacer amigos, hasta la ausencia de interés por otras personas.
  5. B) Patrones restrictivos y repetitivos de comportamiento, intereses o actividades, que se manifiestan en dos o más de los siguientes puntos, actualmente o por los antecedentes (los ejemplos son ilustrativos, pero no exhaustivos):
  6. Movimientos, utilización de objetos o habla estereotipados o repetitivos (p. ej., estereotipias motoras simples, alineación de los juguetes o cambio de lugar de los objetos, ecolalia, frases idiosincrásicas).
  7. Insistencia en la monotonía, excesiva inflexibilidad de rutinas o patrones ritualizados de comportamiento verbal o no verbal (p. ej., gran angustia frente a cambios pequeños, dificultades con las transiciones, patrones de pensamiento rígidos, rituales de saludo, necesidad de tomar el mismo camino o de comer los mismos alimentos cada día).
  8. Intereses muy restringidos y fijos que son anormales en cuanto a su intensidad o foco de interés (p. ej., fuerte apego o preocupación por objetos inusuales, intereses excesivamente circunscritos o perseverantes).
  9. Hiper- o hiporeactividad a los estímulos sensoriales o interés inhabitual por aspectos sensoriales del entorno (p. ej., indiferencia aparente al dolor/temperatura, respuesta adversa a sonidos o texturas específicos, olfateo o palpación excesiva de objetos, fascinación visual por las luces o el movimiento).

Según la Confederación Autismo España el Trastorno del Espectro del Autismo es:

Conjunto de condiciones que afectan al neurodesarrollo y al funcionamiento cerebral. Da lugar a dificultades en la comunicación, interacción social, flexibilidad del pensamiento y de la conducta.

Según Autism Speaks el Trastorno del Espectro del Autismo es:

El autismo es un trastorno neurológico complejo que generalmente dura toda la vida. Es parte de un grupo de trastornos conocidos como trastornos del espectro del autismo (ASD por sus siglas en inglés). El autismo daña la capacidad de una persona para comunicarse y relacionarse con otros. También, está asociado con rutinas y comportamientos repetitivos, tales como arreglar objetos obsesivamente o seguir rutinas muy específicas. Los síntomas pueden oscilar desde leves hasta muy severos.

Según la Wikipedia el autismo es:

El autismo es un trastorno del neurodesarrollo caracterizado por alteración de la interacción social, de la comunicación (tanto verbal como no verbal) y el comportamiento restringido y repetitivo.

Y finalmente, y según yo mismo, el autismo es:

Una construcción diferente del cerebro que genera alteraciones sensoriomotrices (de diversos tipos e intensidad) y un modelo diferente del procesamiento global de la información. Estos dos aspectos generan alteraciones diversas en los procesos de comunicación y de interacción con el entorno. Afectan (en diverso grado) a los procesos de sociabilidad (impactados por el déficit en la comunicación), un desarrollo diferente de los procesos cognitivos (en diverso grado), y manifestaciones de conducta alejadas del patrón normal social (provocadas por las anteriores).

Bien, en conjunto se puede apreciar que todas las definiciones hablan más o menos de lo mismo. Pero hay matices. Es interesante destacar que en el DSM-5 se hayan añadido los aspectos sensoriales, en mi opinión tienen una gran relevancia, mucha más de la que se le otorga generalmente. La evidencia sobre este particular empieza ya a ser inmensa, y no tiene visos de parar, al menos de momento. Casi podríamos decir que el autismo es un desorden sensorial específico que genera una serie de alteraciones en mayor o menor grado que impactan en la vida de la persona. Y es que las manifestaciones más visibles del autismo suelen ser las más negativas, y estas son las que mayor afección sensorial tienen.

Por ejemplo, la comunicación y por tanto el lenguaje, generan procesos de frustración que desembocan en conductas inadecuadas. Las alteraciones sensoriales, sumadas a lo anterior, que además son generadores de procesos de ansiedad, etcétera, también desembocan en conductas inadecuadas. Muchas de las conductas inadecuadas -que no todas- tienen un origen motivado por esa problemática en el procesamiento y gestión del procesamiento sensorial. Que no es lo único, pero sí tiene un gran peso en la balanza.

Expresado de forma muy simple, el proceso de comunicación implica aspectos sensoriomotrices y cognitivos, esto es: nuestro proceso cognitivo genera un mensaje (generalmente se inicia por necesidad personal), este mensaje se manda al receptor, quien lo procesa y a continuación nos genera una devolución. En el proceso del habla se desarrolla un mecanismo cognitivo (generador del mensaje) y a continuación un mecanismo sensoriomotriz (emisor del mensaje), y posteriormente un factor sensoriocognitivo que recibe el mensaje oral del receptor y lo procesa ¿Qué pasa entonces cuando este proceso funciona de forma diferente?

Si los aspectos sensoriales están alterados, la percepción está -por tanto- alterada también, de forma que el proceso cognitivo procesa “otra” información, y genera información diferente a la esperada. Este sistema de procesamiento cognitivo genera pues información inesperada, que no inválida.

A su vez, en el autismo, los procesos de lenguaje empático superan a los del lenguaje simbólico. El lenguaje simbólico, propio de los seres humanos, puede ser extremadamente complejo, y en muchas ocasiones tremendamente abstracto. Mientras que el lenguaje empático es más básico y lineal, mucho más primario. En términos humanos el lenguaje simbólico es extremadamente útil y potente, aunque pierde la parte de la detección emocional, vamos, empatía; precisamente eso que dicen que está afectado en las personas con autismo, cosa que personalmente no creo, sino que se manifiesta de otra forma, pero no solo no carecen de ella, creo sinceramente que tienen más, pero desarrollada de una forma diferente y con un propósito diferente.

Konrad Lorenz nos hablaba de la capacidad “telepática” de su perra, para detectar los estados emocionales de su dueño. Lorenz usaba esa capacidad de empatía de los perros para explicar el lenguaje empático. Posteriormente, otros investigadores nos han referido lo mismo en grandes primates, siendo bonobos, chimpancés, gorilas y orangutanes grandes especialistas en ese lenguaje empático.

El lenguaje empático tiene un fuerte componente adaptativo, mientras que el lenguaje simbólico hace lo contrario, adapta el entorno. Dentro de los modelos de evolución actuales podemos decir pues que esa capacidad del lenguaje humano es, junto con su capacidad intelectual, lo que le ha llevado a donde está hoy. Sin embargo, en el autismo y su diferencia frente a cómo la inteligencia procesa la información en base a cómo la recibe, vemos que la persona con autismo genera un modelo de comportamiento muy diferente al esperado del grupo en el que convive. No pretendo decir que el autismo es un proceso involutivo o que las personas con autismo se asemejen más a los grandes primates o a los perros. Pero entender el conjunto nos ayuda a poder descifrar ciertos enigmas. Por ejemplo, si una persona con autismo desarrolla lenguaje, resuelve (en mayor o menor medida) sus problemas sensoriales y recibe una atención adecuada, básicamente el remanente que nos queda son los aspectos del procesamiento diferente de su cerebro en procesos sociales. Casi podríamos decir que ya no tiene autismo, sino un problema de relaciones sociales. Y que su forma de pensar es diferente. Como la de tanta otra gente.

Quizá incluso pierdan esa parte empática tan alta que disponían inicialmente y que han sustituido por lenguaje simbólico; y es que la persona con autismo debe intentar inferir los estados emocionales de los demás para saber qué piensan, qué esperan de él, qué puede o no puede hacer en un determinado momento, es su mayor vía de interpretar lo que le rodea. Un esfuerzo ímprobo y continuado que debe ser agotador. Y obviamente, luchar también contra el descontrol de sus propias emociones. Sin olvidar el efecto negativo de aspectos como la ansiedad, miedos, fobias, etcétera. Y obviamente, sus manifestaciones de conducta son -a su vez- una forma de comunicación.

Si añadimos, por tanto, una alteración en la percepción y el procesamiento sensorial, una afección en los procesos de lenguaje, y que su cerebro conjuga toda esta información de forma diferente, el resultado es obvio. Incluso las conductas de alerta permanente, de estrés y la actitud defensiva que acaban teniendo, lo raro sería que no presentaran las conductas que tienen. Es una respuesta adaptativa a su entorno. Que es hostil en casi todo momento.

¿Y cuándo se reduce esa respuesta adaptativa y defensiva? Pues en el momento en que empieza a entender nuestro lenguaje, nuestro sistema de comunicación, cuando es capaz de empezar a sintonizar adecuadamente los canales sensoriales. A partir de ese momento, la respuesta previa deja de tener sentido, ya que no la necesita, dispone de otras herramientas para resolver las situaciones cotidianas.

En el 2011 escribía sobre si el español era un lenguaje materno o un idioma aprendido en las personas con autismo, y toda la investigación que se ha dado en los últimos 5 años, viene básicamente a reforzar más la hipótesis, y le da mucho sentido a todo el proceso complejo que se da en el autismo. Es una concatenación de hechos muy diversos, que son los que de forma natural generan los procesos de adquisición y desarrollo del lenguaje en niños de desarrollo típico, pero que en el autismo se ven comprometidos.

Hoy también empezamos a ver cómo, incluso en el TDAH, se dan estas alteraciones sensoriales. Y en otros desordenes del neurodesarollo también parecen estar presentes.

Esto es algo que estamos viendo de forma directa en nuestro programa actual de investigación.

Y estamos viendo como la regulación sensorial de niño, la mejora de su ambiente, la reducción del estrés familiar (muy importante), generan cambios muy sustanciales en el niño, el cual empieza a desarrollar conductas “adecuadas” a su entorno social. Empieza a desarrollar un mejor modelo de comunicación, aumenta su atención (todo parece interesarle más), genera una mayor interacción social, y en suma, presenta los avances que su familia deseaba.

Estamos ante un gran cambio en el paradigma de la intervención en el autismo sin lugar a dudas, posiblemente en unos años, las definiciones del autismo hayan variado, no en lo sustancial, ya que las aseveraciones que se realizan son ciertas, pero sí en la forma de enfocar el origen de esas manifestaciones. Durante muchos años en el autismo se han trabajado las consecuencias, dejando intacto el origen.

Cuando la persona con autismo deja de fracasar en sus intentos por establecer una interacción adecuada con su entorno, sus estados emocionales mejoran, el propio reconocimiento de los mismos mejora. Los estados de ansiedad se reducen o desaparecen, el estado de alerta desaparece, y la necesidad de esa conducta adaptativa de tipo puramente defensivo también. No se cura el autismo, no hay nada que curar, pero sí podemos trabajar en una línea más centrada en las necesidades de la persona, pero desde su punto de vista, no desde el nuestro. Ver el interior primero, y no el entorno. Dar ese apoyo es, a mi juicio, el factor que genera la diferencia, trabajamos desde los orígenes, de esta forma, no tendremos consecuencias que atajar.

 

ON O COM ADQUIRIR “LLETRES BLAVES…” – DONDE O COMO ADQUIRIR “LETRAS AZULES…”

 

II CONCERT DE BLUES SOLIDARI – EMILI BALERIOLA, AGUSTI MAS, RAFEL ESCOTÉ i PABLO POSA

Divendres vinent, a les 20,00h , a l’Escola Superioor de Música Jam Session es celebrarà un nou concert de blues solidari per l’autisme, un concert, que de ben segur serà fantàstic, com el del gener passat.

Amb mestres com Emili Baleriola, Agusti Mas, Rafel Escoté i Pablo Possa, us podem assegurar que la qualitat i les vibracions se sentiran per tota l’aula magna del centre.

No dubteu a venir i passar una gran vetllada amb música d’altíssima qualitat.

Us hi esperem.

15937307_10210431401654903_8247457150476042297_o

PER TAN SOLS 5,00 EUROS

Entrades a taquilla i a:

ticketeaorange-1-1

https://www.ticketea.com/entradas-concierto-ii-concert-blues-solidari-per-lautisme/

NOUS ESCRITS: POEMES, RELATS, PENSAMENTS, ARTICLES – NUEVOS ESCRITOS: POEMAS, RELATOS, PENSAMIENTOS, ARTÍCULOS

7-libros-que-ensenan-mas-que-un-mba[1]

AMICS, US VOLEM TORNAR A DEMANAR QUE ENS CONTINUEU ENVIANT NOUS ESCRITS, NO SABEM SI ARRIBAREM A FER UN ALTRE LLIBRE, MAI SE SAP, PERÒ PROMETEM COMPARTIR-HO TOT

*************************************************************************

AMIGOS, QUEREMOS VOLVER A PEDIROS QUE NOS CONTINUÉIS ENVIANDO NUEVOS ESCRITOS, NO SABEMOS SI LLEGAREMOS A HACER OTRO LIBRO, NUNCA SE SABE, PERO PROMETEMOS COMPARTIRLO TODO

DRETS SOCIALS – DERECHOS SOCIALES

Aquests darrers temps estem vivint uns moments agitats pels darrers moviments polítics a Catalunya i el constant bombardeig arreu sobre moviments polítics i polítics i polítics.

En molts casos això ha anat degenerant en una lluita per qui té la raó, per qui està del costat del poble, per si cal la independència o si cal la unió, que si la violència policial, que si això és legal o il·legal.

Però… algú s’ha parat a pensar en la realitat de les causes socials?

images1dxkjbmj

En efecte, Univers Agatha Autisme no ha de parlar de política, no, no entrarem en aquesta voràgine que està deixant de banda tants aspectes socials, tan necessaris per a la convivència i al bon desenvolupament del benestar de la gent, del poble o, senzillament, per tants i tants oblidats que es van quedant a desplaçats de l’autovia de la vida.

Pobresa, refugiats, retallades, terrorisme, fam, etc… Tantes coses que sembla que queden en segon pla i que són les que realment haurien de ser la nostra preocupació.

Aquesta és una crida que des de la nostra petita associació volem deixar caure a tants i tants polítics, artistes, gent del carrer, economistes, mestres…

No veieu que estem deixant de banda aquests aspectes socials? No us adoneu compte de que hi ha qui us necessita de veritat?

Necessitem compartir aquesta lluita, recuperar valors, pensar en els que realment en poden sortir perjudicats i no siguem tan egoistes de pensar en batalles que malmeten l’entorn vital i necessari com és el de la lluita pel benestar social que cada vegada sembla importar menys.

Des d’aquí fem aquesta crida, suposem que ho entendreu…

10383886_797373836975841_7631045122501822020_n[1]

Estos últimos tiempos estamos viviendo unos momentos agitados por los últimos movimientos políticos en Cataluña y el constante bombardeo partes sobre movimientos políticos y políticos y políticos.

En muchos casos esto ha ido degenerando en una lucha por quién tiene la razón, por quién está del lado del pueblo, por si es necesaria la independencia o si es necesaria la unión, que si la violencia policial, que si esto es legal o ilegal.

Pero… ¿alguien se ha parado a pensar en la realidad de las causas sociales?

En efecto, Univers Agatha Autisme no debe hablar de política, no, no vamos a entrar en esta vorágine que está dejando de lado tantos aspectos sociales, tan necesarios para la convivencia y el buen desarrollo del bienestar de la gente, del pueblo o, sencillamente, por tantos y tantos olvidados que se van quedando desplazados de la autovía de la vida.

Pobreza, refugiados, recortes, terrorismo, hambre, etc … Tantas cosas que parece que quedan en segundo plano y que son las que realmente deberían ser nuestra preocupación.

Esta es una llamada que desde nuestra pequeña asociación queremos dejar caer a tantos y tantos políticos, artistas, gente de la calle, economistas, maestros …

¿No veis que estamos dejando de lado estos aspectos sociales? ¿No os dais cuenta de que hay quien os necesita de verdad?

Necesitamos compartir esta lucha, recuperar valores, pensar en los que realmente pueden salir perjudicados y no seamos tan egoístas de pensar en batallas que dañan el entorno vital y necesario como es el de la lucha por el bienestar social, que cada vez parece importar menos.

Desde aquí hacemos esta llamada, suponemos que lo entenderéis …

 

Pròleg “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO” Miquel Àngel Lladó Ribas

Aquí tenim el pròleg en català del gran escriptor  i amic Miquel Àngel Lladó Ribas, una persona que ha viscut de ben a prop l’autisme.

Sensibilitzat amb questa i altres causes, no es pot oblidar que és membre dels “Homes contra la violència de gènere” de Balears i molt vinculat a l’associació d’autisme Apnab Gaspar Hauser.

Amb varis llibres publicats, la majoria de poesia, com “L’inquilí del gel” , “Tocar mare”, o el recent “mai no caminaràs sol. Lluís News”.

Amb una escriptura subtil, acurada i harmoniosa que et fa entrar de ple en el que transmet,  i viure-ho mentre assaboreixes moments profunds i exquisits.

20160415_212925

“Lletra a Àgatha”

Estimada Àgatha,

            Aquest estiu, després de sentir parlar molt de tu, he arribat a conèixer-te. Record perfectament com vingueres a ca nostra i com, de mica en mica, captares tot allò que et cridava l’atenció: els mobles, la llum, la decoració, els estris de cuina, la nostra gosseta… Òbviament no esperava cap paraula o gest d’aprovació (o de desaprovació); simplement volia (volíem, la meva família i jo) que et sentissis a gust en una casa que no era la teva i que segurament et va resultar estranya d’entrada, per bé que poc a poc anares fent-te teva tot apoderant-te dels espais que la conformen, i no únicament dels físics. Tractaré d’explicar-me.

            Ha estat, possiblement, un dels sopars més màgics i entranyables que hem fet a casa nostra. Permet-me que en recordi els protagonistes: els teus pares (la Dolors i el Gabriel, dos cracks en tota regla), els teus germans (la Rebe i l’Edgar, dos éssers absolutament fantàstics), na Maribel Morueco (psicòloga, mestra, amiga de l’ànima…), na Maria Bel Sureda (la meva parella i mare dels nostres fills, una dona condreta i cabal com poques), en Marc (el benjamí de la nostra família, discret, subtil, observador…) i un servidor. Tu, no cal dir-ho, eres la convidada d’excepció, la gemma que omplí l’aire d’aquella càlida nit amb el teu posat de nina entre curiosa i entremaliada. Tots quedàrem encisats de tu, del teu esguard profund i captivador, dels petits somriures que de tant en tant ens regalaves, talment un àpat dolç i summament exquisit.

            El teu pare, que em consta que t’estima amb bogeria, ha publicat un llibre. Aquest llibre, per ser més exactes. N’he tingut prou amb llegir-lo per adonar-me de l’ésser absolutament excepcional que ets. A dir ver ja ho vaig notar tan bon punt travessares el llindar de casa, aquella nit d’agost. Record que tots els membres de la teva família estaven pendents de tu, atents a les teves reaccions, serenament expectants. Tu anaves fent, recorrent amb la mirada tots i cadascun dels racons d’aquella llar de tot d’una estranya; fins i tot na Mel, la nostra cussa, va percebre que algú molt especial acabava d’entrar per la porta. I et va fer els honors de la millor manera que sabia, remenant la coa ostensiblement, com si sabés que es trobava davant d’una fada bona o la princesa d’algun relat meravellós.

 20160415_203816

Res no va ser estrany, aquella nit, a casa nostra. La Dolors ens explicà que no podies mastegar, raó per la qual t’havien de triturar els aliments per facilitar-te’n la digestió. Record que ella, vull dir la teva mare, ho va fer amb tota la tendresa i cura del món, com si nodrís un nadó. Tant se val si no ho eres, si els teus esplendorosos 16 anys permeten intuir una noia adolescent que ben aviat esdevindrà una dona. I tant se val també que hagis de portar bolquers, o que no et comuniquis de la mateixa manera en què ho fem les persones que ens consideram “normals”. No vull dir pas que tot això sigui secundari ni poc important; només els teus pares i els teus germans saben el que aquestes petites anomalies comporten: nervis, estrès, fatiga, nits d’insomni…

Saps, Àgatha? Nosaltres teníem un fill com tu. Es deia Lluís i va omplir de valent les nostres vides durant setze anys. És per això que, cal que ho sàpigues, aquella nit en què vingueres a casa teníem por. Sí, Àgatha, por que ens remoguessis els sentiments, por de no saber estar a l’alçada, por de comportar-nos d’una manera poc natural o forçada amb tu i la teva família… Però miraculosament no va succeir res de tot això, més aviat al contrari. Et mogueres pels espais que conformen la nostra llar talment un àngel: primer al rebedor, després a la sala d’estar, a continuació a la cuina i així fins que ens instal·làrem al pati, una de les peces favorites d’en Lluís. T’ho he de confessar, perquè així ho sentírem: la manera com miraves, alguns dels teus gestos, el teu somriure…, tot ens remetia a l’inevitable record del nostre fill. Però no pateixis, aquest fet no ens posà trists ni malenconiosos, més aviat al contrari. Semblava com si en aquella nit tu i ell us haguéssiu unit d’alguna manera, com si li donassis tendrament la mà mentre passejàveu plegats al voltant de la taula on nosaltres sopàvem. Era com si nosaltres fóssim la Terra i tu –vosaltres– un satèl·lit o meteorit que ens portava alguna bona nova, un d’aquests extraordinaris senyals que de tant en tant creuen el firmament i que els antics interpretaven com un bon auguri, ja fos en forma de bona collita o de qualsevol altra benedicció tan sobrenatural com inesperada.

invitacio-mncs-barcelona-22-06-2017

De tant en tant t’aturaves i ens miraves de reüll, simplement. Tot seguit esbossaves un lleuger somriure, un somriure que també ens resultava enormement familiar… No m’estranya que el teu pare estigui boig per tu. M’entendreix la manera com et reivindica sempre que pot, com n’ha fet tot un univers, del teu ésser, del teu posat, de les teves reaccions, de la teva presència. L’Univers Àgatha, un món on hi cap absolutament tothom, no únicament les persones amb autisme. Un conglomerat d’emocions i sentiments difícils de discernir en els àmbits que consideram normals. I aquí rau precisament la grandesa del teu Univers: en la seva bellesa, en la seva singularitat, en el fet que tu n’ets el centre i principal estel, encara que no en siguis conscient. O potser sí…?

            Et deia abans que el teu pare ha publicat un llibre, aquest llibre. Havia de parlar d’ell, analitzar-lo, fer-ne cinc cèntims, del seu contingut. Se suposa que per a això s’escriuen els pròlegs, per orientar el possible lector sobre allò que trobarà a continuació d’aquells comentaris o notes, normalment afalagadors i benintencionats. Però a aquest llibre no li cal cap pròleg, Àgatha, t’ho dic de debò. Tots els relats, poemes i il·lustracions que hi apareixen parlen d’alguna manera de tu, i jo m’he volgut afegir a la festa, simplement. Em sap greu, però no m’he pogut resistir. No és mandra ni desídia, de veritat: totes les seves pàgines, sense excepció, estan farcides d’amor. O més aviat d’Amor, en majúscula. Ella sé que m’estima, / sempre l’estimaré jo, diu, el teu pare, en el bellíssim poema que encapçala aquesta joia que porta per títol “Lletres blaves per l’autisme”. Jo no tinc gaire cosa a afegir, davant d’uns mots tan contundents i definitius. L’únic que puc fer és mirar de complementar-los humilment amb altres versos, aquests que al seu moment vaig dedicar al nostre fill Lluís i que tracten de reduir a la mínima expressió les diferències existents entre el vostre món i el nostre:

                                            Fet i fet,

                                            la distància que ens hi separa

                                            es correspon,

                                            milla amunt milla avall,

                                            amb l’abast del teu somriure.

 

            Gràcies per ser com ets, Àgatha.

 

Miquel Àngel Lladó Ribas

Es Pont d’Inca (Mallorca), setembre de 2016

 

ON O COM ADQUIRIR “LLETRES BLAVES…” – DONDE O COMO ADQUIRIR “LETRAS AZULES…”

 

Prólogo “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO” Maribel Morueco

2011-09-17_img_2011-09-17_00_12_12_s61sc0011

Tenemos el honor de contar en nuestro libro solidario, con el prólogo de la directora de la Asociación de familias de personas con TEA y trastornos de la comunicación social de Baleares, APNAB GASPAR HAUSER, Maribel Morueco.

Una persona con una humanidad superior y un buen hacer y dedicación absoluta sobre el trastorno del autismo, además de una agradable, afable y maravillosa personalidad.

Aquí os dejamos al completo este exquisito prólogo:

Preciosa Àgatha

Camino intrincado, lluvia tenue, un poco de hojarasca, cierta oscuridad en determinadas esquinas… olor a hierba mojada, a campo, a lugar conocido y guardado en el recuerdo.

Es lo que ves, y lo que sientes, cuando te vas acercando al pueblecito de nuestro viaje, al que nos vamos acercando cada vez más, una vez puesto el intermitente y haber girado a la dereha, y a la izquierda, y luego de frente, dos veces más a la derecha… y… ¡recto!

El pueblecito está en silencio, cubierto por una suave luz, apenas perceptible, aparece iluminado como si nos estuvieran esperando.

Llamamos a una puerta de roble, fuerte y contundente. Llamamos varias veces. Primero, apenas con los nudillos; depués, con la palma de la mano, más fuerte. Optamos por las dos palmas, así a golpes.

Nadie nos abre. Desanimados, echamos a andar, por una calle amplia, con árboles frondosos, y con algunos frutales que nos llaman la atención.

simbolo1

Otra puerta se cruza en nuestro camino, esta vez a colores, propia de un cuarto juvenil. Insistimos, del mismo modo que en la vez anterior, pero… el silencio más absoluto vuelve a tronar en nuestros oídos.

Esta vez, volvemos a andar, pero cuesta abajo, por un caminito rodeado de flores: petunias, pensamientos, gencianas, y hasta algún girasol.

Encontramos otra puerta, pero esta vez, transparente, aparentemente de cristal, no es necesario llamar: es evidente que no hay nadie.

Andando y andando, llegamos a un amplio descampado, rodeado de hierba (de ahí debía provenir el olor), con unos columpios, árboles rientes y pequeños setos rodeados de buganvillas.

Ahora, la puerta de nuestros sueños es un puro y sencillo marco de madera con una tenue cortina de cuentas de cristal que pende de él.

1d42580a7c109c967533e6c623f637651

De un manotazo, la atravesamos, y pasamos al otro lado de la sencilla y cristalina puerta.

Hay arena, de playa, con una sombrilla, a modo de decorado. Y un piano, un piano chiquitín, para que los nuevos visitantes puedan interpretar aquellas melodías que más les apetezcan. Y un sonajero; una máquina antigua de cine, una radio grande marca Sylvana, zapatos de todos los tamaños metidos en un gran cesto, y cajas de música, con diferentes melodías.

Al fondo, con una panorámica azul, puro mar, un manojo de personas hablan, se señalan, ríen, esperan, se miran. Están juntas. Papás y mamás, niños, niñas, profesionales, amigos, abuelos, hermanos, sentados en círculo se van pasando coloridas tarjetas que van sacando de un precioso canterano lleno de cajonitos, pura miniatura.

A su lado, una mesa con sillas y un servicio de té, nos anima a sentarnos y a participar del animado grupo que no cesa de comunicarse.

Una hermosa niña nos coge de la mano y nos indica que sí, que nos sentemos. Hace un gesto locuaz con el que comprendemos que… ¡Ya hemos llegado!.

Se van pasando sucesivas tarjetas de colores, hasta que llegan a nosotros.

La primera es una gran “A”, azul brillante. Todos saltan y se ponen a nuestro alrededor y dicen:

“¡A!”… de “Ágatha”; “A”… de “Amor”; “A”… de “Amigos”;  “A” de Autismo. “A” de aprender!

“¡Otra letra! La…”C”: “¡C” de Coordinación; “C de Comunicación; “C” de Compartir!

“¡M!”: “¡Medios!”

“¡R!”: “¡Recursos!”

“¡P!”: “¡Personas, muchas personas que ayuden, que trabajen, que se miren a los ojos!; ¡Palabras!, Palabras grandes, pequeñas, escritas, dibujadas, hechas gesto… !”

“¡V!”: ·¡¡¡Visual!!! Fotos, dibujos, esquemas… !”

“¡T!”: “¡¡¡TE QUIERO!!!”

Es Domingo por la tarde, el calidosopio por el que miraba ha debido sufrir una interferencia, posiblemente, eléctrica. Porque decir que me he dormido es muy fácil. ¿O es que el calidoscopio me ha llevado a otros lugares que yo sospechaba y no había avistado tan siquiera?

Àgatha, preciosa, sí que duerme a mi lado. Su cara es una promesa, llena de amor, una manzana, una rosa, una pieza de música jamás interpretada. Àgatha abre sus ojos, enormes y me mira. Nos sonreímos. Coge el calidosopio y me lo pone a la altura de mis ojos, para que yo mire. Ahora lo entiendo todo. Soy yo la que tiene que aprender a mirar, a buscar, a investigar, a discernir lo que es bueno y ayuda, de lo que nos confunde todavía mas. Àgatha mira, sonríe, copia, me señala lo que quiere que le acerque, me señala todo aquello para lo que necesita ayuda. Me pone un abecedario en mis labios y en mis dedos para que empiece a formar palabras y se las haga llegar.

Àgatha es un puente. Un camino. Ya he llegado a donde quería. Ya sé que es la comunicación, y las relaciones, y el pensamento abstracto. Y el amor. Me lo ha enseñado desde su calidosopio, haciéndome mirar, escudriñar, comprender. Entender el magnífico Universo al que todos pertenecemos y al que dotamos de sentido, de modos de hacer, de símbolos y palabras.

Sí, gracias Àgatha, resplandor azul, espléndido, luminoso, al que gracias a tí nos encontramos, nos reconocemos, sabemos nuestros nombres.

Preciosa Àgatha. Huele a hierba mojada. Al fondo, luz. Todo un camino juntos por recorrer.

Llegaremos, de la mano, sonrientes, azul faro.

 

Maribel Morueco (directora APNAB GASPAR HAUSER)

“Para Àgatha y su preciosa familia”.

Palma, septiembre 2016”

ON O COM ADQUIRIR “LLETRES BLAVES…” – DONDE O COMO ADQUIRIR “LETRAS AZULES…”

 

 

LLetres Blaves per l’autisme – Llibreria Claret

Pòster 3

Aquest dijous 28, a les 7 del vespre, comencem els esdeveniments d’aquesta nova temporada, amb una nova presentació del nostre llibre solidari a la llibreria Claaret de Barcelona.

Comptarem amb els rapsodes Cristina Company, Guillem Vallejo, Eduard Miró Saladrigas i Jordi Roig.

I també ens acompanyaran els músics Marta Forment i Jana, per arrodonir una vetllada que de ben segur serà meravellosa.

No cal dir que us esperem a tots en aquest inici de temporada.

Us deixem una petita mostra de l’art dels dos músics:

“LA LLEGENDA DEL PRÍNCEP TRIST” – Maria Carme Roca – “LLETRES BLAVES… “

Per els que no teniu encara el nostre llibre “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME”, aquí teniu aquest esplèndid i meravellós conte, de la gran escriptora Maria Carme Roca:

http://www.mcarmeroca.cat/

mcr_fotoprof11

Es deia Tristany, però tothom l’anomenava Trist, perquè mai no manifestava alegria. Hi havia qui afirmava que sí, que una vegada van veure com al seu rostre s’hi va dibuixar un somrís. Qui ho sap, ja que fa tant de temps de tot plegat, que com sovint passa amb les històries quan es transmeten dels uns als altres, que la veritat es va anar confonent amb la ficció. De fet, és així com neixen les llegendes.

La llegenda del príncep Trist es va forjar el mateix dia que va néixer.

−Heu infantat una criatura singular, senyora –va afirmar la llevadora, amb solemnitat, mostrant el nen a la reina.

Els pares, el rei Pau i la reina Harmonia, es van complaure d’aital notícia; de segur que grans esdeveniments esperaven el nou nat. Ja en tenien un, de fill, el príncep Valent, però el naixement del petit reforçava la seva nissaga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La llevadora, que era dona experimentada i coneixia la natura humana, de seguida es va adonar que els reis no havien interpretat prou bé les seves paraules ja que la singularitat també implica patiment. Però no seria ella qui els trenqués l’encís. El temps, que tot ho endreça, ja s’encarregaria de posar les coses al seu lloc.

Al reialme de Glòria, un bell indret entre valls i muntanyes, la vida transcorria amb placidesa només estroncada de tant en tant –quina llàstima!− per l’atac d’algun regne bregós que cobejava el seu territori. Malgrat que era una època molt pretèrita i plena de mancances, val a dir que a Glòria s’hi vivia prou bé: les collites acostumaven a ser suficients, els impostos només eren els necessaris i l’entesa entre els vilatans era prou bona. Els reis (tots dos, sí, perquè tant manava el rei Pau com la reina Harmonia) eren justos i sabien administrar les arques amb seny. Al seu favor, tenien també, que no es donaven més importància del compte ni pretenien passar a la història per haver fet construir una gran catedral o un palau d’aquells que embadoquen els viatgers. Tampoc no es complicaven la vida amb decisions inútils si bé, com tothom, patien els seus mal de caps. I un de principal era el príncep Trist.

Prou que els ho deia el fill gran, en Valent, que no s’hi amoïnessin, que en Tristany era

diferent, sí, especial, ben cert, però no per això era menys valuós.

Els reis, malgrat que eren bonhomiosos i per descomptat estimaven molt els seus fills, no entenien el comportament del seu petit.

−No em mira als ulls quan li parlo, no fa cap cas de les meves carícies –es planyia la reina Harmonia al seu espòs.

−No em respon quan el crido… –es queixava el rei Pau, dolgut, a voltes empipat.

Era cert, sí, que el príncep Trist mostrava un caràcter introvertit i una manca d’afecte vers els altres, que per propers que fossin, no pertanyien al seu món. Sí que feia rebequeries amb facilitat i que no s’immutava ni amb càstigs ni amb renys, com si no anessin per a ell, però…

−Cadascú és com és −assegurava en Valent que se sentia cofoi del seu germà. Sempre li atorgava el seu suport, temperava les seves rebequeries i el protegia de tot aquell que gosés increpar-lo.

D’altra banda ningú no ho feia perquè… un príncep és un príncep, i qui mana, mana. Només el medicastre de palau, que tenia més de bruixot que de metge, es queixava de l’actitud del príncep Trist. Si hagués estat per ell, l’hauria fet cremar com una mala herba (eren uns altres temps, ja ho sabem, una mica bèsties per dir-ho clar). Però els reis no feien cap cas dels mals auguris que predicava el medicastre.

−Vaja un tros de talòs, aquest metge! –rondinava el rei Pau− no entenc com és que l’aguantem.

−Per costum, marit meu, per costum…

I fos pel que fos, ningú no el canviava.

Cal dir que fa anys i panys moltes situacions adverses se solucionaven a cops d’espasa i clatellots. Aquest no era el cas d’aquesta família reial que estava molt unida. I els reis, encara que els va costar, van anar acceptant la manera de ser del seu fill i van positivar la situació.

−A mi ja m’està bé, que no rigui −assegurava la reina Harmonia−, hi ha molts ximples que no saben fer una altra cosa.

−A mi ja em sembla bé, que no parli −afirmava el rei− perquè als necis se’ls en va la força per la boca.

−Cadascú és diferent −repetia el príncep Valent.

Valent…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diuen que aquesta és l’única paraula que en Trist va pronunciar en tota la seva vida, a banda d’uns pocs monosíl·labs i paraules a mitges. El cas és que en Valent se’n sentia cofoi. I  en Trist a la seva manera, l’admirava. Tal va ser l’empatia entre silencis que es va crear entre els dos germans que es van fer inseparables.

En Valent va aprendre a comunicar-s’hi, sobretot a través del joc d’escacs. No només hi jugava, i molt bé, sinó que cada dia, només d’aixecar-se, en Tristany endreçava i recol·locava les belles peces d’ivori que ell desplaçava damunt del tauler. En Valent va aprendre a distingir aquest missatges que acostumaven a ser els mateixos, perquè en Trist estimava la rutina. Quan feia avançar el rei, era que volia fer-li una demanda, quan movia la reina, era alguna qüestió relacionada amb la mare, coses simples, la majoria de les vegades. El que més repetia era el moviment dels cavalls, perquè li agradava molt cavalcar i sovint a través de les peces demanava a en Valent que l’acompanyés a les cavallerisses.

El príncep Trist tenia una relació molt curiosa amb els cavalls. Sabia d’ells com si fossin de la seva natura. Era capaç d’escoltar el seu trot i els seus renills des de la llunyania. només li calia acostar-se al jardí o al fossar que envoltava la fortalesa on al bell mig i ben enlairat hi havia el palau. Sabia perfectament quan un genet o un exèrcit s’acostava i ho indicava a través de les peces d’escacs. Per aquest motiu, feia temps que no agafaven el regne de Glòria per sorpresa.

−Ho veieu, pares, com és molt valuós! −reblava en Valent.

El temps transcorria i els nois s’anaven fent grans. Els reis sabien que en Valent seria l’hereu de Glòria, però, i en Tristany, quina seria la seva missió? Un príncep calia que fes alguna cosa més que connectar i entendre’s amb els cavalls.

−Serà el meu escuder –va anunciar en Valent.

−Un escuder? –van preguntar el rei i la reina a la vegada.

No era propi d’un príncep, però, després de parlar-ne, de tomba i gira i gira i tomba, els reis hi van donar el vistiplau; confiaven en el criteri del seu fill gran. El que els va convèncer era el que els va dir en Valent: que així seria feliç.

Fins i tot el medicastre hi va donar el seu suport. A aquelles altures ja s’havia oblidat

de fogueres, i, sincerament, vell com ja era, no tenia ganes de dur la contrària a ningú.

A prop d’en Valent, tenint cura de la seva armadura i, sobretot, dels cavalls, el príncep Trist, malgrat que mai no somreia, hom hauria assegurat que sí, que era feliç.

Eren ja uns jovenassos quan la reina Harmonia va morir, confortada però amb la bona avinentesa que hi havia entre els seus fills. El rei Pau, que estimava molt la reina, va començar a morir des d’aquell mateix dia. Adonant-se de les seves poques ganes de viure  va dir al seu fill hereu:

−Hauràs de prendre esposa…

En Valent, tot i que es va quedar sorprès, perquè encara no s’ho havia plantejat, no s’hi va oposar ja que tampoc no li desagradava la idea. El que desitjava, això sí era trobar una princesa amb qui es poguessin estimar.

El rei Pau va començar a fer les gestions pertinents per a trobar l’esposa escaient per al seu fill gran. I ben aviat va obtenir respostes satisfactòries ja que el noi era un bon partit: noble, ben plantat i sense cap mena de dubte Valent (cal dir que aquestes virtuts també les compartia el príncep Trist, però en qüestió de casoris, encara no era el seu torn).

En valorar les propostes, el rei Pau, que trobava a faltar molt la reina en aquests assumptes, va creure que havia trobat la persona idònia.

−Fill meu, seria oportú que et casessis amb la princesa Mistèria.

Mistèria, filla del rei Enigma del regne d’Incògnita.

Interessat i intrigat, el príncep Valent s’hi va avenir ja que li agradaven els reptes i aquell prometia. En breu, doncs, va partir un seguici reial cap al regne Incògnita del qual se’n sabia ben poc, però com que era un reialme veí, tenir un aliat proper sempre era positiu. A més, i això era important, la fama de la princesa Mistèria travessava fronteres: llesta, feinera i resolutiva, a més de bonica, que això sempre era benvingut. Amb l’afegitó que, com que no tenia mare, no hauria d’aguantar cap sogra.

El trasllat no va plaure al príncep Trist, ja que qualsevol canvi el destarotava, però com a membre principal de la família, li va tocar acompanyar pare i germà. Tanmateix, la idea de cavalcar el va animar a vèncer la rutina de la que tant li costava desfer-se.

−Sigueu molt benvinguts −va manifestar el rei Enigma en rebre el rei de Glòria i el seu

seguici. Aquella aliança era de gran interès per al regne d’Incògnita, sobretot perquè no volien passar a la història sense saber de què anava això de viure a la Glòria.

De seguida que el príncep Valent va veure la princesa Mistèria en va quedar imantat, tal era el poder captivador de la noia. I també, val a dir-ho, força intrigat.

Però… Quan els convidats es van retirar a les seves estances, el príncep Trist, que es mostrava molt destarotat, va muntar el seu tauler d’escacs (per descomptat que se l’’havia endut), va col·locar-hi les peces i tot seguit va llençar la reina al terra mentre anava fent que no amb el cap. Convulsivament.

−Què passa, Trist? Per què no t’agrada? −va preguntar en Valent que ja veia que la princesa Mistèria no mereixia l’aprovació del seu germà.

−No, Valent, no, no, no… –repetia en Trist trepitjant la reina amb ràbia.

En Valent va rumiar força estona. Mistèria era molt atractiva, però també sospitava que molt rara. Així que, com que tenia confiança plena en la intuïció del germà, l’endemà mateix li va dir al seu pare que no es volia casar amb aquella noia, que dit sigui de pas tenia la mirada esquiva i bruta com les aigües d’un pantà, però que dissimulava amb un somrís encisador (d’això en Valent no n’era pas conscient encara).

El rei que mai tenia un no per als seus fills va haver-se d’inventar una excusa per tocar el dos del regne d’Incògnita, excusa que, evidentment no es van empassar ni el rei ni la princesa. En conseqüència les relacions diplomàtiques amb aquest reialme van quedar malmeses i Incògnita, és clar, va continuar sent un secret a descobrir.

I van passar els dies, les setmanes, els mesos… Després de recórrer regnes i d’anar rebent informes de princeses… Com sovint passa, tot arriba i la família reial de Glòria va trobar la persona escaient en la persona d’una jove del regne de Meravella que es deia Joia, filla de la reina Plaent i del rei Feliç.

Aquella vegada sí que el príncep Trist hi va donar el seu consentiment tot col·locant les peces del rei i la reina al bell mig del tauler amb la resta de les altres al seu voltant.

Després de tots els protocols i preparatius, va arribar el dia de les noces. Els dos regnes van acordar que la cerimònia se celebraria al regne de Glòria. Ben cert que tots els súbdits esperaven amb il·lusió l’esdeveniment.

Vet aquí que encara faltava un dia per a l’arribada de la família reial del regne

 

de Meravella que el príncep Trist es va mostrar molt trasbalsat, més que de costum. No va dormir en tota la nit i a l’albada es va aixecar esveradíssim. Va anar a les cavallerisses, el seu cavall manifestava una gran inquietud: aixecant-se damunt les potes del darrere, renillava esfereïdorament. El seu cavall també havia copsat el perill i tots els que hi havia a les cavallerisses compartien el mateix neguit. El príncep Trist va voler alertar el comandant de la guàrdia, però aquest després d’ordenar i fer ell mateix les oportunes comprovacions –no era la primera vegada que el príncep avisava d’un atac sobtat−, va arribar a la conclusió que tot estava en calma. Com que el noi insistia, el comandant li va dir.

−M’heu de perdonar, senyor, però no he rebut cap ordre del rei ni del príncep Valent.

És clar, encara que fos un príncep, a l’hora de la veritat només era un escuder.

−De tota manera reforçaré la vigilància −va dir el comandant, que era home prudent.

Desesperat, el príncep Trist va anar a l’encontre del seu germà que ja s’abillava per a les noces.

−Valent, Valent! −anava cridant el príncep mentre instava el seu germà a observar les peces del tauler d’escacs.

−Què passa, Trist? Què tens? Ara no és el moment, home…

En Trist va llençar la reina al terra.

−Ja hi som! Què fas? −va preguntar en Valent empipat. No li agradava que es repetís aquella situació.

En Trist feia que no amb el cap, una i altra vegada tot col·locant les peces amb frisança.

−Ja ho sé, que vénen −deia en Valent que entenia que el seu germà li deia que genets s’acostaven −és el seguici del rei Feliç.

En Trist feia que no i que no tornant a posicionar les peces amb la voluntat d’avisar que s’havien de preparar per a la guerra. El seu rostre mostrava més tristesa que mai.

Desconcertat, en Valent es va acabar d’enfadar quan en Trist va començar a trepitjar la peça de la reina.

−Ja n’hi ha prou! −va exclamar en Valent que va perdre la paciència empentant el seu germà −Ets un gelós! No impediràs que em casi amb la princesa Joia!

En Trist feia que no amb el cap, que no, que no.

I es van barallar i esbatussar com mai no ho havien fet.

En Valent que era més gran i tenia més força el va arrossegar cap a la seva cambra i allà el va deixar tancat tot manant a la guàrdia que no el deixessin sortir sota cap concepte. No volia de cap manera que el seu germà li esgarrés la festa.

En Trist va gemegar i cridar llastimosament durant una estona fins que va reaccionar: va fer un xiulet que prou coneixia el seu cavall. Aquest, amb l’ímpetu propi d’un jove corser i esperonat per l’estima que sentia pel seu amo, va sortir de les cavallerisses –res no van poder fer els mossos de quadra per detenir-lo- i va arribar fins a la porta de la cambra del príncep que va tirar a terra d’una coça ben donada amb les potes del darrere. La guàrdia no el va poder aturar. Tampoc, tal vegada per la sorpresa, no van poder detenir la corredissa del príncep Trist.

Mentrestant, en Valent que ja s’havia guarnit amb les millors gales havia rebut la visita urgent del seu comandant en cap que el va alertar que un exèrcit s’acostava.

−Un exèrcit? El que esperem és el seguici del regne de Meravella…

Just en aquell moment va irrompre el príncep Trist amb el seu cavall i va instar el seu germà a pujar a la torre des d’on s’albiraven els confins del regne.

−Poseu-vos en guàrdia! Alceu el pont llevadís! –va manar el príncep Valent en adonar-se que la munió que s’acostava no tenia les traces de venir a celebrar una festa.

−Ja ho he fet fer, senyor! –va dir el comandant que, com hem dit, era home prudent.

−Qui ens ataca? –va preguntar el príncep Valent− No reconec els seus emblemes…

En Trist que ja s’havia calmat una mica, va estirar el seu germà de la mànega fins a la seva cambra, davant del tauler del escacs. Hi va posar les dues reines, la blanca i negra. Va agafar la blanca i la va llençar al terra (quina dèria, va pensar en Valent!). Va fer avançar la reina negra que va fer escac i mat al rei.

−Què em vols dir? –demanava en Valent.

Prou que en Trist intentava formular paraules entenedores, però de la seva boca només sorgien sorolls inintel·ligibles.

−La fortalesa està preparada, senyor –va anunciar el comandant− i l’enemic se les

haurà d’enginyar molt per poder entrar.

−Si no reconeixem els seus emblemes –va dir el príncep Valent−… això vol dir que només poden ser les tropes del regne d’Incògnita…

El príncep Trist va fer que sí amb el cap. I el seu germà va començar a lligar caps: Ni la princesa Mistèria ni el rei Enigma havien acceptat el rebuig del regne de Glòria.

Va ser llavors, diuen, que un somrís es va dibuixar al rostre del príncep Trist. El seu germà l’havia comprès i havia evitat tal vegada un desastre per al regne.

Però encara quedaven coses per aclarir.

Al cap de poc, les notícies que va rebre el príncep Valent van ser amargues. El rei Enigma havia fet matar la princesa Joia. Diuen que va ser tan gran la pena que va sentir el príncep Valent, que els seus súbdits no sabien si a ell també caldria anomenar-lo Trist.

Diuen les veus de les valls per que més que va intentar trobar una princesa que fos del seu grat, no la va trobar. Val a dir que el príncep Trist l’ajudava. El rei no, perquè després de l’intent d’atac del rei Enigma, va morir.

El cas és que amb el temps, en Valent va deixar de buscar-la i el príncep Trist tampoc hi tenia cap interès. D’altra banda, com hereu que era del regne, en Valent va tranquil·litzar els seus súbdits dient-los que no patissin pel successor, que triarien aquell que fos el millor. Sense saber-ho van adoptar la democràcia, un sistema polític que ja havien inventat els antics. I el reialme, com a tal, es va extingir. En va prendre les regnes el comandant, l’home prudent i entenimentat amb l’ajuda d’un consell assessor que es componia d’homes i dones. Al medicastre li hauria plagut formar-ne part, d’aquest consell, però va ser convidat a jubilar-se, que ja havia treballat prou.

Les veus de les valls diuen també, que la princesa Mistèria quan es va convertir en reina va continuar intrigant, que és el millor que sabia fer. Però un bon dia, sense que ningú en pogués donar l’explicació, va desaparèixer sense deixar rastre, misteriosament.

Pel que fa al príncep Valent i el seu germà… retirats dels quefers de palau, es van dedicar a la cria i ensinistrament de cavalls. Es veu que quan tenien estonetes lliures, jugaven als escacs. I que el príncep Trist ja va deixar de ser-ho, i per sempre mai més va ser en Tristany.

Coberta Lletres Blaves 1

ADQUIRIR “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO”