Archivos mensuales: noviembre 2014

MIS ÁNGELES – José Caride

jose caride

http://actorjosecaride.blogspot.com.es/

http://artworkproject.com/profiles/blogs/2142584:BlogPost:9498

https://www.youtube.com/watch?v=R7zGJrdlvf0

En todas las religiones se habla de ángeles, de mensajeros celestes, de intermediarios entre el Ser supremo y la persona; y a los que se les suelen atribuir, además de belleza, una gran bondad y  una hermosa inocencia. Su misión es vigilar, guiar, proteger. Son seres puros por definición y a veces, cuando se produce un silencio, se dice: «Ha pasado un ángel». Estas son las opiniones que, más o menos reales, circulan entre los humanos.

Pero yo no estoy muy de cuerdo, por lo menos en una gran parte. Hay otro tipo de ángeles más cercanos a nosotros, más humanos. Están a nuestro lado, viven con nosotros y caminan, lloran y suspiran pegaditos a nuestro costado, se pueden ver y tocar. No siempre nos hacen reír o nos dan felicidad, sino que a veces  las lágrimas recorren nuestras mejillas al contemplarlos. Sin embargo, los queremos y nos quieren. Les ayudamos y de algún modo también nos ayudan.

Esos ángeles son más ángeles, a mi juicio, que los propios ángeles bíblicos o los sacados de cualquier libro sagrado.

angeles_caride

«Mis ángeles» tienen las virtudes que se les atribuye a los “clásicos” aunque con algunas diferencias:

Su belleza no se puede ver a simple vista porque es una belleza interior, fuerte y arrolladora.

La bondad no se “palpa” porque la muestran entre grandes pausas. Y no se puede dudar que la poseen en grandes dosis porque son hijos directos de Dios.

Quizá sea la inocencia una de sus grandes virtudes porque no entienden del mal, no conocen lo que es. Viven en un mundo donde sólo existe el bien.

Cuando aparecen, a veces, se produce un silencio y entonces, en vez de decir ha pasado un ángel, habría que gritar: «ha llegado un ángel».

La misión de los “bíblicos” era vigilar, proteger y guiar. Pero «mis ángeles» han cambiado las normas y somos nosotros los que debemos proteger, guiar y vigilar. Esto es más importante porque nos obliga a racionalizar el pensamiento, a ser más comprensivos, menos egoístas, más generosos, más desprendidos y en definitiva mucho más humanos.

A estos ángeles, desconocidos por la mayoría de la raza humana y que curiosamente algún animal los reconoce, les llaman retrasados mentales, con síndrome de Down, disminuidos, disléxicos, autistas y no sé cuántos nombres más, todos ellos, degradantes y vergonzosos; el último es discapacitados, tan degradante como los otros si no más.

Parece ser que hay muchos genios entre los disléxicos y autistas: «Thomas Edison, Beethoven, Einstein, Newton, Leonardo da Vinci, Gaudí, Mozart, Strauss, Andersen», por dar el nombre de alguno, pero hay una extensa lista. ¿Es que la humanidad no les debe nada a estos “ANGELES”?

Para mi siempre serán, por los siglos de los siglos, mis ángeles. Los quiero.

 

José Caride

OBJECTIU «UNIVERS ÀGATHA»?

projecte univers agatha

Encara hi ha qui em pregunta quin objectiu pretenem assolir amb aquest Univers Àgatha.

A vegades aquestes preguntes em sorprenen, altres vegades les comprenc i altres, segons com te les fan, poden molestar.

L’autisme, malgrat que en aquests moments hi ha estadístiques que indiquen que un de cada 70 individus el pateix (més incidència que fins i tot el càncer), continua essent un enigma per a molta gent.

Això provoca que quan hom demana un poema, un article, unes paraules, unes fotos, etc., més d’una persona et respongui: però veritablement, quin és l’objectiu d’aquest projecte?

L’explicació pot ser senzilla i a la vegada complexa; divagant o directe.

Durant el passat any, amb un grup d’amics escriptors, vam formar el Projecte Àgatha i es va publicar el poemari en català,  “Autisme: trenquem el silenci amb la poesia” Viena Ed.

El llibre va tenir un èxit i repercussió majors de l’esperat: recitals arreu de Catalunya i Mallorca, entrevistes a televisió, ràdios, diaris; guardonats amb premis honorífics importants. Entrega d’escultures, pintures i altres aportacions artístiques meravelloses.

I tot concentrat en un poemari, en català i absolutament meravellós.

Cap queixa, en absolut, al contrari: una felicitat enorme, una experiència inoblidable! Grans poetes, il•lustradors, músics d’una qualitat increïble, molta solidaritat, molta.

Però el Projecte Àgatha es va polaritzar en un poemari, només en català i jo em pregunto: és suficient? N’hi ha hagut prou? Ha arribat al màxim de gent? Ha arribat a les institucions oficials? Hem aconseguit que se sentin les nostres queixes? Les nostres reclamacions? Han entès quines són les necessitats reals?

L’autisme existeix a tot arreu d’aquest enrevessat món, on la majoria dels governants només pensen en el seu ego i el seu benefici propi, no parlem de totes les corrupteles de les que cada vegada es descobriran més.

L’UNIVERS ÀGATHA neix per continuar conscienciant sobre el que representa aquest trastorn amb les armes de què disposem: art, amics, gent que viu o ha viscut l’autisme de prop i, reitero, en qualsevol idioma i des de qualsevol punt del món.

Però com? Què reivindiquem? Amb poesia? Música? Amb fotografies? Articles? Etc?

Les diferents manifestacions d’art serveixen, sobretot, per embellir una necessitat de conscienciar i rebel•lar-se davant de tantes injustícies i nicieses amb les que convivim els humans.

Tota aportació artística ens servirà per embellir, per entendrir, per  plorar, per cridar, per reclamar, per expressar, per transgredir: no és ser aquesta una manera vàlida de sensibilitzar?

Que què volem reivindicar?

Actualment hi ha famílies a qui els han retallat els ajuts de dependència fins, en alguns casos, la meitat i sense previ avís.

Es necessiten assistents gratuïts, serveis gratuïts, vinculació de les institucions oficials, en ajuts, subvencions, instal•lacions, investigacions subvencionades, residències gratuïtes.

El malaurat neuròleg José Antonio Muñoz Yunta ens comentava en una de les nostres visites que una família amb un membre amb autisme necessitava un mínim d’uns //1800,00// mensuals per poder cobrir les despeses per les atencions necessàries per la problemàtica que comporta aquest trastorn.

Sembla mentida que a la sanitat pública, en molts casos, no tornin a donar visita al neuròleg fins després d’un o dos anys.

També hi ha l’actitud de la gent envers les persones amb autisme: mirades estranyes, paraules de sentiment fals, incomprensió, desconeixença.

I els pares a qui se’ls diagnostica que el seu fill té autisme?

Horror!

Què farem ara? A qui podrem recórrer? Què és l’autisme? Perquè hem de pagar per qualsevol consulta? Perquè tantes proves i tan espaiades? Perquè (ja ho he dit abans) no ens tornen a donar hora fins d’aquí sis mesos o més? No està el meu fill en edat de creixement? Qui ens ajudarà? On podem anar? On podem anar? On podem anar?!

Conscienciar? Sensibilitzar?

No és fàcil, ja ho he dit, però amb una senzilla aportació, un senzill crit reivindicatiu, unes fotografies, uns poemes, un conte, un relat, una acció social…

Tot és un granet per aconseguir fer una gran muntanya per l’autisme.

Ja hem rebut moltes aportacions desinteressades, n’estem esperant moltes més.

A què esteu esperant?

EMAIL ON ENVIAR APORTACIONS:

info@universagatha.org