Archivos mensuales: diciembre 2014

UNA FLOR INESPERADA – Isabel Oliva i Prat

images1HUXFZ95

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Isabel_Oliva_i_Prat

 

Passen els cotxes, passen rabent cap a les platges,

amb la frisança desesperada del cap de setmana

i vora la carretera asfaltada

en el vial de la vorera tranquil·la de l’Aigüeta,

ran de la paret, en la incisió de les pedres,

per un descuit dels vigilants municipals, sense mirar-la

ni trepitjar-la com una llum encesa,

sense aigua ni terra, una senzilla flor morada,

una petita ànima ignorada pels vianants

Tu l’has vist, fràgil i humil, callada

com un ull que ens mira i ara saps

que en qualsevol racó del camí pots trobar-te un cor

vingut de qui sap on i que neix, de sobte,

com aquesta insòlita flor

d’una llavor inesperada.

 

 EL DIA DE L’AUTISME  a La Bisbal  Juny 2014

 

Per a la Sofia que vas acompanyar-me a la Bisbal i et vas adonar de la floreta.

VIVIR JUNTOS – Nilda Beatriz Sena

images0CJNI8RA

 

 

Mis manos dibujan en el aire

sentimientos que marcan los sentidos:

Un camino difícil y hermoso

que juntos podemos recorrer.

 

Es el tiempo que transcurre lento

esperando que tomemos la decisión

de elegir con libertad el destino

que mejor se adecue a nuestro amor.

 

Las diferencias son insignificantes,

no cambian nuestra forma de ver.

Enriquecen con matices la vida

que en este mundo elegimos vivir.

 

Nilda Beatriz Sena   –  Corrientes

NIT DE REIS EN ZEPPELIN – Olga Xirinacs

Llegiu-me-Reis-r

 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Olga_Xirinacs_D%C3%ADaz

 

– Alí-met, dóna menys pressió al gas, que hem d’anar baixant.

– A les ordres, Paixa-man.

– Alí-mut, aneu preparant les caixes i obriu-les, que ens acostem.

– A les ordres, Paixa-man. Tripulació, no apileu les caixes en un sol lloc, que perdríem l’equilibri. Patges, situeu-vos al costat de les finestres i agafeu una joguina, ja. S’han de tirar d’una en una mentre el dirigible es mantingui quiet sobre la ciutat. Llumaires, enfoqueu els reflectors sobre els carrers, que aquesta ciutat es veu negra.

– A les ordres, contramestre.

*

-¡¡Ahhh!! ¡¡Ohhh!! Mireu el cel, que arriba una flotilla de zeppelins…

– ¡¡Mare, quina por!! ¿Què és això tan gros? ¿Ens caurà al cap? ¿Què són zeppelins? ¿Peten? ¿Tiren bombes? ¿Tiren aigua?

– ¡Calleu, coi de canalla! Un zeppelin es diu també dirigible, perquè es pot guiar. Funciona amb gas i…

– ¿Es tira llufes, doncs?

– No em feu renegar. Mireu, que ve el senyor batlle i vol dir una cosa.

– Ses Majestats els Reis de l’Orient m’han enviat  un missatge on diuen que s’acosten a la ciutat en zeppelin, o sigui, en dirigible, o sigui, en aeròstat, que ve a ser el mateix, i que pararan al cel i tiraran les joguines que la canalla hagi demanat. Això serà només pels que han fet bondat. Els altres, ja us en podeu anar a dormir. ¡Tothom format i a saludar! ¡¡Ara!!

*

– ¡¡Ohhh!! Quines llums de colors tan boniques… ¡Ai! M’ha caigut un camió al cap. Em farà un nyanyo…

– ¿No veieu que les joguines baixen en paracaigudes? No us poden fer mal. Mireu, guitarres, nines, tambors, elefants, confits, barques de vela… Os…

– ¡No siguis malparlat! Vinga, l’escolania, a cantar ben fort i que vagin tirant. Veig la barba del rei blanc, li deu agradar que cantem, feu-li adéu amb les mans.

– Si fem adéu no podem arreplegar… Jo ja he fet tres viatges a casa. Os…

– Que callis, et dic. Mireu, ja s’apaguen els reflectors… ja marxen… si això semblava el cel i els àngels… I és que la nostra escolania canta com els mateixos serafins.

*

Al poble s’ha fet la foscor de sempre i els zeppelins engeguen, donen més gas, s’enlairen, no gaire, només per anar al poble del costat. Al poble només se sent: ¡¡Oh…!! ¡¡Ah…!! I algun mastegot, crit, rialla, plor, veu, dels que es barallen buscant joguines a les teulades. Alguna esgarrapada, ulls morats, pantalons foradats i  rondinar de les mares, que fiquen la canalla al llit amb un somriure dissimulat. Pensen quan elles eren nenes… i s’adormen somiant gent que viatja pel cel.

 

Olga Xirinacs

*

Nota 1. El primer zeppelin, que pren el nom del seu inventor, Ferdinand Adolf August Heinrich Graf von Zeppelin, es va inaugurar el 1900. Els zeppelins o dirigibles van estar en servei, doncs, des del 1900 fins la dècada del 1930 al 40. Com que aquest exemplar de “Llegiu-me” és de 1927, resulta natural que els Reis d’Orient, en aquella època, viatgessin en zeppelin, que era el més modern i el que la gent admirava més. 

Nota 2. La portada de la revista “Llegiu-me” és de Lluís Macaya (1888-1953)

 

EL UNIVERSO DE ÀGATHA – Asun Buendía

 

images3X5Z3PY8

 

Se levantan las persianas

de sus ojos negros.

Entra el mundo a borbotones

en su interior de misterio.

 

Somnolienta, distraída, hace inventario sin quererlo:

“Todo está en su sitio, mi habitación, mi ropa,

Nuestra  cocina, mi  desayuno

y las personas que más quiero”

 

Mira a través de la ventana, siente un poco de miedo.

Piensa. Hay algo que no entiende.

¿Por qué la gente habla tanto?

Sin decir nada interesante, ni concreto?

Por eso ella no habla, solo siente.

 

Todo el mundo se encierra

en el universo de sus ojos negros.

 

 

Asun Buendía – Madrid

 

 

LA NENA DELS ULLS SORTITS – Ricard Pérez Fuster

imagesGI1PTMGV

El meu fill m’estira del braç indicant-me que l’autobús ja arriba. Ha anat a la seva sessió habitual al logopeda. L’home m’ha dit, fredament, que el nen ha avançat molt i que cada vegada veu més a prop el fet de que acabi les sessions ben aviat.

El Nadal s’apropa i sento dins meu un gran enyor i potser una mica de tristesa perquè sóc conscient  de que la il·lusió se’m va esvaint amb el pas dels anys. Pugem a l’autobús. El conductor em saluda amb un gest del cap. El nen corre cap a dins per si troba algun seient però tots estan ocupats. Fastiguejat,  em mira a la cara com esperant que jo faci alguna heroïcitat i li aconsegueixi algun lloc per seure. Però els herois surten a les pel·lícules i als còmics i jo, amb el meu maletí de pell, el meu trajo gris i la gavardina de color blau fosc no faig precisament el posat d’un heroi.

Cada cop que ens aturem m’he d’agafar fort perquè darrerament els tombs de la vida em fan perdre l’equilibri. El nen juga amb un objecte imaginari que agafa amb els dits de la mà esquerra, mentre una noia ben bonica el mira somrient. Penso que potser el meu fill  li recordi  algú o, potser li agradaria  jugar amb un nen  desconegut  per poder participar en les  seves fantasies .Els passatgers de l’autobús van canviant, cadascú d’ells seguint el seu torn. I jo, agafant-me a la barra metàl·lica de color blanc, indirectament vigilo el meu fill que no para quiet ni un instant, com si formés part dels meus pensament que brollen sense sentit. I, de vegades, em preocupo perquè no recordo el primer pensament que he tingut i , quan intento tornar-hi, el cervell se’m bloqueja.

De sobte, amb l’autobús aturat davant d’un semàfor vermell, sembla com si s’hagués fet el silenci. Com si una mena d’encanteri hagués fet callar tothom. He sentit una veu molt dolça, d’una nena petita, potser de sis anys i, sense adonar-me’n m’he girat cap on venia aquesta dolça melodia. Una nena, disfressada, parla amb una senyora gran que ben bé pot ser la seva àvia. Li explica que avui al col·legi han representat “Els pastorets”  i que ella s’ho ha passat d’allò més bé i que tothom l’ha felicitat i l’ha aplaudit. La senyora gran somriu i li segueix la conversa. Molts dels passatgers també s’han girat instintivament cap a elles com si la nena els demanés la seva atenció. I la pastoreta parla amb una altra senyora asseguda al seu davant  i que somriu comprensivament.

És la nena dels ulls sortits. La nena que seu al costat de la seva àvia i que li explica el que ha fet per la tarda. Jo m’agafo de la barra metàl·lica i li veig la cara. El meu cor fa una mena d’”Ai!”. És la nena dels ulls sortits. Espontània, sincera i feliç d’estar viva. Feliç de que la gent l’escolti i li somrigui mentre l’autobús avança pels carrers plens de tràfic, de gent nerviosa que sempre arriba tard a tot arreu, de gent que es fica els dits al nas perquè hi ha quelcom que els impedeix respirar naturalment, de gent que arribarà a casa i no pensarà en la nena dels ulls sortits.

Jo no sé pas si ella se n’adona  realment de la seva situació: de que  si quan es mira al mirall i aquest li retorna la seva imatge, –  aquella cara que espanta perquè no és normal, amb uns ulls que sembla que li hagin de caure a terra en qualsevol moment- no té unes ganes terribles de fugir i amagar-se. Ben cert que ha preguntat als seus pares i  a la seva àvia perquè té els ulls d’aquesta manera perquè  quan veu les imatges de la tele, els anuncis del bus, els llibres del cole o  les fotos dels seus pares quan eren petits,  tothom té els ulls ben posats.  I no sé si ells l’hauran enganyat dient-li que no es preocupi que quan sigui gran tot s’arreglarà, i  els dirà que no entén perquè la gent la mira d’aquesta manera: uns com si els fes pena,d’altres com si li tinguessin por o fàstic. Però ella encara no se n’ha adonat de que no és una persona normal. I  potser sí que per la nit haurà sentit plorar la seva mare en silenci. La pobra dona que no entén perquè li ha hagut de passar una cosa així, quan tots els nens tenen els ulls col·locats al seu lloc i la seva filla és l’excepció que no confirma la regla.

Però la nena dels ulls sortits segueix parlant feliç sense importar-li les mirades que li fem nosaltres, potser perquè creu que estem admirant la bellesa del la seva disfressa, que la protegeix de la por de la vida. I al cap em venen pensaments sobre  el futur d’aquesta nena:  si la deixaran de banda, si sobreviurà a les plantofades de la vida, si s’amagarà en un racó plorant espantada perquè ningú no li ha volgut besar la cara.

I l’autobús arriba a la meva parada. Agafo el meu fill de la mà i baixem amb precaució. Mentre enfilem cap a l’Avinguda Gaudí, abans que les portes del vehicle es tanquin amb el seu so esponjós sento una veu llunyana que reconec perfectament:

-Bon Nadal!

La nena dels ulls sortits ens ha desitjat felicitat. L’autobús se’n va remugant i nosaltres, pare i fill, ens fixem en que ja han encès l’enllumenat de Nadal, que hi ha colors estranys damunt del nostre cap, llums que s’encenen  i s’apaguen mentre sentim riures de nens en la distància.

Vestit tan formal, amb el meu trajo i la meva gavardina, agafant amb la mà dreta la mà del meu fill petit i  amb l’esquerra el maletí de pell, sento un impossible impuls de sortir corrents cap a la següent parada de l’autobús per pujar-hi i fer-li un petó a la nena dels ulls sortits.

Sé que no hi seré a temps, que ja fa estona que l’autobús ha seguit el seu camí. Tampoc no sabré mai si seria capaç de fer-li un petó o fugir corrents plorant de ràbia i d’impotència. Però em queda l’engruna d’un desig fugisser i el meu pensament xiscla:

“-Bon Nadal, nena dels ulls sortits!”

Ricard Pérez Fuster

 

 

PERQUÈ? – Magí Balsells

simbolo[1]

http://www.soypoeta.com/trueno33/

 

Era un matrimoni molt enamorat
portaven molt de temps volent un fill
sols això els hi calia a casa seva.

El seu desig va tenir bona resposta a la fi
quina alegria va tenir tota la família
un nen, ros, molt maco, esvelt, àgil com un delfí.

El seu somriure alegrava i il·luminava el cor.
La seva cara d’àngel tan bonica com la d’ells
estimar-lo era la nostra raó, sense cap mena d’error

Va créixer mica a mica, mentre cada dia més l’estimaven
però aquesta alegria passat un temps es va trencar
no era com els altres nens de la seva edat

No sabien el que era però sí que alguna cosa li passava
varen anar a molts metges, moltes hores de patiment
proves i més proves va haver de suportar.

No estava malalt, pro varem tenir un terrible diagnòstic
vivia amb un món sol, diferent al nostre.
El metge amb tota la dolcesa i franquesa possible

Va dir, hauran d’estar molt per ell, serà un sacrifici
ja que el seu fill sentint-ho molt té autisme.
El món es va ensorrar, la tristor va fer presència

Des d’aleshores la nostra vida ha fet un canvi
sols per ell vivim perquè tingui tot l’amor.
Treurem totes les forces d’on calgui.

Ell mereix tot el nostre sacrifici
perquè han de passar aquestes coses?
no sols al nen d’aquest poema sinó molts més

Quin mal ha fet aquesta innocent criatura?
ell te la seva felicitat al seu món
ho veiem quan li mirem als seus tristos ulls.

 

 

Magí Balsells

 

Drets reservats

EN LA RUTINA DEL SILENCIO – Antonio Fco. Buitrago

IMG_20130819_220158

http://denaturalezatocapelotas.blogspot.com.es/

 

Crucificado de miradas,

golpeado por palabras,

ignorado por el hueco silencioso de aquellas espaldas…

Olvidado, por la hipócrita soledad

que derroca la esperanza.

 

Allí, en aquel lejano eco

que jamás se encuentra a si mismo,

me convierto en el aire de un solitario camino.

No creo que sean mis piernas culpables de su destino,

ni mis brazos y cabeza de su fiero egoísmo.

 

No soy hoy, más que ese ligero y siempre vulgar pensamiento,

que a la fuerza en el interior de un cuerpo,

se convierte en recuerdo.

Esporádicos pasajes de tiempo,

donde tal vez sea todo menos aparente lamento.

 

… y es así, como derramo mi sentir, mi voz,

la desnudez pálida de mi intención.

Es así,

como agradezco la vida que otros llaman agonía,

cada minuto de su marcada y constante rutina.

 

Antonio Fco. Buitrago

“Al autismo y el Down. Sinceros silencios a los que si prestamos oídos, nos abrirán sus muchos caminos”

ÀGATHA TE NOMBRE – José Luis Budría

images[1] (3)

 

Es tan grande tu mundo de misterio
que te basta no salirte de él para quererlo.
Y callas tus silencios en la cueva de tus sueños.
Tus verbos escriben tus manos
y en esas otras manos que te quieren
extramuros se vuelven sustantivos, caricias
que definen amor intenso. En tromba
como Dolor que llaga el aire y no respira,
ahogado sentir en tu rincón mudo de ecos,
muro que no es de Berlín y no cae porque
es el mundo escondido de tu exclusivo Universo…

José Luis Budría. José Luis Budría © 2014

 

SILENCIO – Francisco Olveira

imagesFWIO5LKO

http://www.letrasdesatendidas.com.ar/?portfolio=queria-ser-cura-no-solo-para-trabajar-por-los-pobres-sino-vivir-con-los-pobres

 

Deberíamos hablar menos y hacer más.
Deberíamos hablar menos y escuchar más.
Deberíamos hablar menos y mirar más.
Deberíamos hablar menos y compartir más

Porque hay otros que no nos hablan pero nos necesitan
Porque hay otros que no nos hablan pero nos gritan.

Nos hablan desde su silencio,
para que aprendamos su lenguaje,
que sin palabras, es mucho más sincero que el nuestro.

 

Francisco Olveira – Buenos Aires 

Octubre 2014