Archivos mensuales: mayo 2015

LA PRESÓ DE L’ANGOIXA Montse Cercós

 

IMG_2671_result

https://www.facebook.com/montse.cercosfarreny

 

La presó de l’angoixa

encadena la meva ànima,

intento endinsar-me

cercant la sortida del laberint

on la vida t’ha condemnat.

A voltes les llàgrimes em vessen

mentre la incertesa continua

fuetejant el meu caminar.

Et contemplo alegre

dins de l’univers que t’has creat.

Ànima pura i neta somrient a cada pas.

Mentre la teva absència i jo ens donem la mà.

 

La presó de l’angoixa

Encadena la meva ànima

 

 Montse Cercós Farreny

 

REBEL – REBELDE Gabriel Maria Pérez

DSCF4653

http://yetibarna.blogspot.com.es/

 

Porta uns dies que està rebel, sí.

Aquests dies es posa seriosa i comença a bellugar les culleretes que té lligades al braç sense aturar-se, a una velocitat endimoniada.

Resulta difícil d’arribar a entendre com és possible que no s’obri un ull amb algun cop, més d’una vegada.

De més petita sí s’havia colpejat i era inevitable una llarga estona amb l’ull vermell, inflat i tancat.

Sí, porta uns dies que està rebel, contra un no sé què, però està rebel.

Probablement sia una manera de manifestar la seva recent vinguda adolescència.

Salta molt i dóna puntades al terra i, sobretot, dóna forts cops als armaris, a les portes.

Tot es converteix en una percussió rítmica que acaba posant-nos els nervis de punta a tota la família.

I ja pots provar de calmar-la… o cridar-li, para! si us plau, para!

No hi ha manera.

Ella és així… et deixa els nervis de punta i continua amb el seu concert personal, aliena als altres que estan amb ella.

Pobres veïns! pensem a casa. Quina paciència han de tenir amb nosaltres, però… és que poca cosa podem fer!

Li poso música per tranquil·litzar-la i pica de peus al terra sense miraments.

L’abraço amb força per relaxar-la(als nois amb autisme els relaxa que els abracin amb força), però no serveix per res… ella continua amb el concert, amb la seva rebel·lia.

De sobte, quan sembla que ja estàs aconseguint inhibir la tortura per a les teves oïdes, per els teus trencats nervis, te n’adones que s’ha fet el silenci.

T’aixeques de la cadira, la crides(no et respon, de fet mai ho fa), te’n vas a la teva habitació i la trobes tota recargolada al teu llit: s’ha adormit.

Quina pau!

 

Gabriel Maria Pérez, Maig 2015 

*******************************************************************

Lleva unos días que está rebelde, sí.

Estos días se pone seria y empieza a mover las cucharillas que tiene atadas al brazo sin detenerse, a una velocidad endiablada.

Resulta difícil llegar a entender cómo es posible que no se parta un ojo de algún golpe, más de una vez.

De pequeña sí se había golpeado y era inevitable un largo rato con el ojo rojo, hinchado y cerrado.

Sí: lleva unos días que está rebelde, seguramente contra un no sé qué, pero está rebelde.

Probablemente sea una manera de manifestar su recient venida adolescencia.

Salta mucho y da patadas al suelo y, sobre todo, da fuertes golpes a los armarios, a las puertas.

Todo se convierte en una percusión rítmica que acaba poniéndonos los nervios de punta a toda la familia.

Y ya puedes intentar calmarla, o gritarle ¡para! ¡por favor, para!

No hay manera.

Ella es así … te deja los nervios de punta y continúa con su concierto personal, ajena a los otros que están con ella.

¡Pobres vecinos! pensamos en casa. ¡Qué paciencia deben tener con nosotros! pero … ¡es que poco podemos hacer!

Le pongo música para tranquilizar-la y patalea el suelo sin miramientos.

La abrazo con fuerza para relajarla(a los chicos con autismo les relaja que los abracen con fuerza), pero no sirve para nada … ella continúa con su concierto, con su rebeldía.

De repente, cuando parece que ya estás consiguiendo inhibir la tortura para tus oídos, para tus rotos nervios, te das cuenta que se ha hecho el silencio.

Te levantas de la silla, la llamas (no te responde, de hecho nunca lo hace), te vas a tu habitación y la encuentras acurrucada en tu cama: se ha dormido.

Qué paz!

 

Gabriel Maria Pérez, Mayo 2015

 

 

 

AQUELL FRED – Júlia Badal Basto

imagesPQ2NRYGF

https://www.facebook.com/julia.badalbasto?fref=ts

 

Aquell fred glaçava l’ànima.

Caminava amb pas decidit. Havia quedat al Forn Castells amb la Rakel, la seva íntima amiga a la Facultat.

Ja feia anys que no es veien: el treball, els fills, la vida al capdavall.
De sobte, la remor d’unes veus a l’altre vorera: algú increpava a una dona jove i la seva criatura. Preferí no involucrar-se.

Quan arribà al forn la dona jove amb la criatura li alçà la mà: era la Rakel.

Es donaren una forta abraçada, petons; la criatura semblava absent…

-No facis aquesta cara, et presento en Pau el meu fill.

S’ adonà que el nen tenia autisme…

Sovint ens aïllem en un castell de gel.

 

Julia Badal Basto

 

 

 

 

IMANT – IMÁN

CE5sQXZWEAEjESh[1]

 ¡¡ESPEREM-ESPERAMOS SELFIE!!

Us recordem on trobareu el nostre imant/ Os recordamos dónde encontrar nuestro imán:

Només/solo 2€ Solidaris/Solidarios

LLIBRERIA ONA: Gran de Gràcia, 217 Barcelona(Metro Fontana)…  

https://www.facebook.com/OnaLlibres?fref=ts

LLIBRERIA LA PLOMA: Sicília, 332 Barcelona(Metro Sagrada Família)

https://www.facebook.com/llibreria.laploma?fref=ts

ESTANC: xamfrà Sicília/Còrsega Barcelona(Metro Sagrada Fam)

DISCO 100: Carrer Escorial 33, Barcelona (Metro Joanic)

https://www.facebook.com/Disco100?fref=ts

LLIBRERIA LA CANÍBAL: c/. Nàpols, 314 Barcelona

http://lacanibal.net/

 e-mail: info@universagatha.org
e-mail: universagatha@gmail.com

 

 

 

 

 

AIXÍ SÓC JO – Ramon Martí

11049654_10206584411147879_5000059818899246342_n[1]

https://www.facebook.com/ramon.marti.5?fref=ts

 

Si poguessis entrar al meu silenci

entendries totes les meves mirades,

Si poguessis escoltar el meu cor

veuries quan fa que t’estimo.

Si poguessis mirar més enllà de la distància

sabries que no vull estar mai sol.

No em jutgis mai per NO ser com tu,

Ni em demanis que arribi a ser-ho mai..

JO TINC AUTISME

Però vull que sapigues que jo soc molt més que aquesta maleïda paraula !!!

No insisteixis en què canviï

No renunciaré mai als meus somnis.

Estima’m així com sóc …

Accepta’m així com soc

Misteriós i incoherent.

obstinat i afectuós …

Cada dia menys absent

peró cada cop, soc més present.

Estima’m així com sóc ..

Accepta’m així com soc.

Caminant poc poc,

cercant trajectes desconeguts,

amb la meva mirada perduda,

amb cos d’adult….

amb una ànima de nen….

Estima’m així com sóc ..

Accepta’m així com soc.

I qui em condemni a l’oblit

no comprèn que jo sempre estimo a la meva manera.

A vegades mig oient, a vegades mig parlant,

molts cops gairebé mut.

Cada cop estic menys perdut.

Estima’m així com sóc ..

Accepta’m així com soc.

Vull que sapigues que mai oblido els rostres …

Em dol la gent que no m’enten.

Em dol aquesta vida que no comprenc.

ACCEPTA’M I ESTIMA’M COM SOC JO !!!

 

 

 

UN MÓN DIFERENT – Josep M. Repullés

 

DISCAPACIDAD 18 DÍA DEL ASPERGER ÚN[2]

 

La Sandra vivia a la muntanya en un poblet molt petit. Des de el jardí es veia el llac i el bosc arribava a acaronar la teulada de la casa. Podia escoltar les flors, els arbres i entendre’s amb els ocells i els peixos. Moltes vegades s’asseia al costat del tronc del vell roure i ell li explicava les histories del bosc, de la vall, de l’herba i de les papallones. Histories plenes de llum i color. Però hi havia un problema, per l’altra gent la Sandra era diferent. Molts cops es quedava quieta mirant per la finestra de la casa, sense dir res, encara que en el fons escoltava cada soroll que l’envoltava, però molta gent no ho entenia.

A l’escola es podia quedar observant els núvols que al passar li explicaven contes d’altres parts del món, vivències que havien tingut i nous idiomes que ella no entenia, però que a força de escoltar-los sabia que volien dir. Mentre la professora intentava aconseguir la seva atenció mentre explicava coses, que a la Sandra, la veritat, no li interessaven.

A casa seva era un altra cosa, els seus pares i els seus avis se l’estimaven amb bogeria i encara que era difícil a vegades aconseguir la seva atenció, el seu amor omplia els buits que les paraules no omplien.

Un dia estava asseguda al costat del tronc del roure mirant el llac de la vall, quan un home vell va entrar per la tanca del jardí. Es va apropar a la Sandra i ella se’l va mirar amb els seus ulls blaus. Ella no el veia com un home vell sinó un jove ros que desprenia una llum estranya, quasi hipnotitzant

– Hola Sandra, em dic Jan i crec que ens coneixem.

– És veritat, si! He somniat alguna vegada amb tu.

– He vingut per saber si vols venir amb mi.

– Jan, sé que sóc una mica diferent als altres, però no podré venir amb tu.

– I perquè? Allà a on aniries estaries millor. Tots som com tu.

– Pot ser si, però l’amor que tinc a casa meva no el tindré en lloc.

– Però et diran que ets rara, et miraran fent veure que no et veuen, fins i tot       s’apartaran de tu.

-No és veritat. Les persones són molt més bones del que et penses i el món a on estic és, tan bonic. Les plantes em regalen la seva olor. El vent i els núvols m’expliquen boniques històries. Els peixos i l’aigua m’emmirallen, i els petons i carícies dels meus, m’omplen de felicitat. Què més podria demanar?

– Mirant-ho així sé que no et podríem donar res millor. Però si algun dia vols venir amb nosaltres tan sols has de dir el meu nom tres vegades i estaré al teu costat.

– Així ho faré, encara que ho dubto.

Els pares havien estat veien, encuriosits, com el vell parlava amb la seva filla i quan ell va marxar van baixar al costat de la Sandra i li van preguntar…

– Què volia aquest senyor?

– I la Sandra tan sols els hi va tornar un somriure.

 

Josep Maria Repullés

 

 

 

 

 

 

 

TANCO ORACLES – Glòria Gómez de la Tia

250px-Themis_Aigeus_Antikensammlung_Berlin_F2538[1]

 

 

Tanco una maleta

plena d’oracles

i records mal forjats,

i la llenço al mar.

 

Desitjo que arribi

a una illa deserta

on no la vegi ningú

on tota sola es vagi desfent,

desgastant.

 

Mentre jo segueixo

la senda,

mirant els objectes i les persones

amb un altre color,

amb un altre matís.

 

És ací quan

les coses tornen al seu lloc i,

per fi, en el joc de la vida,

les peces es col·loquen

amb correcció.

 

Aleshores, deixo de banda

tot allò que no em pertoca,

per viure sense aquesta maleta

amb segell de no retorn.

 

Glòria Gómez de la Tia

 

 

UN MUR DE SILENCI – Dr. Carlos Bayod Serafini

BAYOD-SERAFINI-2007[1]

 

http://www.bayodserafini.com/

 

Visc darrere d’un mur de silenci,

o en els reflexes d’una realitat aliena

 

Els meus pensaments reposen

guardats i silenciosos

darrera d’un mur

quasi tan alt com el meu silenci

 

nomes trencat

-si en algun instant traspasso aquest mur-

 

pel vol de les papallones

dibuixant en l’aire

ritmes i cançons

 

que, algun cop,

                        -quasi sense adonar-me’n-

remouen el garbell

del meu trossejat pensament

 

i després…

 

de nou el silenci

 

El meu silenci

és el silenci del no-res

el silenci del tot

el silenci del estar vivint sense mi…

 

jo sóc qui soc

però no ho dic

només o visc

només ho pateixo

-com sempre, en silenci-

 

Sóc com un mar pla

on vent i aigua no juguen

 

i no hi ha soroll

ni escuma

ni reflexes

ni colors

-ni vida entre les meves vides-

 

res es relaciona amb res,

cada part de mi

es solitària

i no s’alimenta de les altres

 

Estic fet a trossos

esperant que algú mels uneixi

i els faci fluir

dintre meu

 

i poder ser “Tot” i “Un”

com un déu

 

ara sóc,

tan sols,

com una humanitat desavinguda

-on ningú es parla amb ningú

 i on tothom espera que ho faci jo-

 

Però dins d’aquesta solitud

resta una part de mi

capaç de traspassar els murs

i donar veu al silenci

 

el meu esperit es viu

només necessita que connectin

les seves engrunes

i li donin l’alè de vida

-potser a través de l’alè unificador de l’Art-

 

Mentrestant,

jo estic aquí,

sense mi

            …i espero

 

 

Carles Bayod Serafini

        Març de  2014

“Poema inspirat en l’Àgatha

i guanyador d’una Gran Medalla

en els Jocs Florals de 2014

de la Ginesta d’Or a Perpinyà”