Archivos mensuales: junio 2015

UNIVERS D’ÀGATHA – Carme Bea

Mariposa%20Azul%2017_800[1]

Imagen: www.fondolove.com

Mis ojos se cierran como si fueran dos ventanas al atardecer, en las que se acunan los recuerdos, de un ayer, o tal vez de un presente. Palabras, que se columpian lentamente por mi mente, consonantes y vocales que se enredan unas con otras. Por los laberintos de mis neuronas…Palabras vacías, léxicos substanciales, vocabularios unidos unos con otros, que sin querer intentan expresar esas emociones que mi corazón dormido desea pronunciar a través de eso que denominan  palabras…Palabras que mis labios no pueden pronunciar, palabras que se quedan atrapadas ahí; en mi garganta…La afonía que siento hace que no pueda expresar esas emociones, sensaciones, y esas pasiones que acarician mi alma… Es entonces cuando siento  muy de cerca, como ese caos mental, en el que vivo me acompaña. Me arropa y me susurra muy de cerca, haciéndome sentir distinta, diferente en esta sociedad tan perturbada en la que vivo. Aunque yo soy como soy, así sin más…Igual que otra niña de mi edad,  siento que el no poder expresar con vocablos vacíos lo que siento, es una barrera social para entenderme con el restro de los mortales, por eso he optado por acariciar, abrazar , besar y mimar….Por teñir de colores claros esta selva amazónica que abruma de estrés y desasosiego, esta sociedad en la que vivimos… He  inventado una nueva forma, mas sencilla y mas bonita de comunicarme con las personas que me encuentro a diario; en el metro, en clase,con las profesoras, con mis amigas ,con mis padres y con esos que aun no me conocen pero que algun día llegaran a conocerme… Una forma en la que las palabras sobran, porque se vuelven afonicas y donde la belleza del tacto, es él quien adquiere el autténtico  protagonismo… Mariposas de colores rosas, azules, amarillas y verdes se posan en los hombros de  cada uno de vosotros o se cuelan en el interior de vuestras almas cada vez que me acerco a daros un caluroso abrazo o un beso; eso traducido en palabras es un TE QUIERO….
 

 

Univers d´Àgatha

Carme Bea.

 

VOLDRIA ENTENDRE’T – Isabel Ribera Carné

CAM00646

http://www.isabelribera.com/

 

Voldria conèixer cada racó de subtilesa
que preserves als teus ulls,
i esbrinar l’interrogant que rau
en la mirada infinita d’un horitzó llunyà.

Voldria comprendre els pensaments
que et sobrevenen en el silenci de la nit,
quan t’observo, mirant la lluna,
rere el vidre impertorbable
del teu món absent.

Voldria entregar-te tota serenitat possible,
per pal·liar el teu estat ansiós,
i avenir-me al teu món d’inconnexió.

I s
é que dins de casa et sents segura,
tot manté un ordre i et pertany.
A fora, en canvi,
els sorolls transiten sense cap mesura
i et pertorben.

Voldria entendre’t, i desfer els dies
d’incertesa…i ser l’esguard que vetlla
els teus somnis més distants

 

 

Isabel Ribera i Carné.

 

 

ABRIGA’M AMB ELS TEUS DITS – Jordi Pruñonosa

nens-de-les-mans-03_2148614[1]

Imatge des de:  ca.freepik.com

 

Han sargit les hores,
una camisa per vestir
l’espera del que s’esdevé.
Cofoia i emmelangida
la roba tapa el temps,
escalfa i abriga
amb la incertesa i el neguit.
Cordats, estan els records,
nuats, trau endins.
Ara, en nit de color,
descorda, pitrera avall,
un rosari de paraules oloroses!
Un brogit de mots estimables
llevats d’una vetlla desperta.
Desperta doncs, sentit!
Desperta, i alerta, nit!
Què no es dorm, ni riu
quan amb la calor
ja no hi ha qui viu.

 

 

Jordi Pruñonosa

 

 

 

 

EL PETIT ARBRE – Núria Queraltó

P5219954c[1]

http://elfilariadna.blogspot.com.es/2013/10/presentacio-de-mirada-dhaiku-de-nuria.html

 

Era una vegada un arbre que es sentia perdut dins d’un bosc molt gran d’altres arbres més alts i forts que ell. El petit arbre es trobava molt sol i cada dia es sentia més infeliç de veure que el bosc el marginava i no l’acceptava tal com era.

Però, en el fons, ell tampoc volia ser com els altres arbres. No pensava ni sentia com ells, i estava sol perquè, en no poder adaptar-s’hi, a poc a poc ell mateix s’havia allunyat de la fressa i la vida de la resta del bosc.

Com puc conviure i ser feliç amb qui és incapaç de comprendre res del que sento, del que faig, del que estimo? –pensava amb tristesa.

La tardor sempre arribava primer per a ell que per als altres; potser perquè era més sensible al fred i a la pluja, i perdia molt fàcilment les fulles que el protegien del vent. Potser, també, cada petita fulla que li queia era com una llàgrima que es perdia sota la terra fins a trobar-se amb les seves pròpies arrels, molt més llargues i gruixudes que les dels seus companys, que lluïen grans troncs i boniques branques alçant-se, majestuosos, vers el cel.

Tota la riquesa del petit arbre restava amagada. Era com una difícil endevinalla que només podia ser desxifrada amb amor i dedicació.

Un bon dia, una fada que oronejava pel bosc va arribar fins on era ell i s’aturà, encuriosida.

–Hola, qui ets? –li preguntà, sense deixar d’observar-lo–. Jo sóc una fada –prosseguí, veient que l’arbre no responia–. Vinc d’un univers paral·lel al teu, on totes les criatures són felices perquè es permeten ser allò que estan cridades a ser. Al meu món tots som diferents i únics, i ningú no és superior ni inferior als altres.

El petit arbre, en escoltar aquesta presentació, s’emocionà profundament, i deixà caure una fulla sobre els cabells de la fada.

–Què et passa, amic? Sembles trist i angoixat –la fada li acaronà el tronc amb un subtil moviment d’ales–. Puc fer alguna cosa per a tu?

–Em sento molt sol, m’agradaria estimar la vida d’aquest bosc i que el bosc també m’estimés a mi. Alhora, necessito ser lliure i no dependre de res ni de ningú. A vegades maleeixo les meves arrels, les veig com cadenes que em limiten i no em deixen fugir d’un lloc i d’un temps que no m’agraden. Fa temps, em vaig enamorar d’una estrella. Si hagués sigut un ocell hauria volat fins a ella per a poder-la festejar i besar. Però això és un impossible per a mi.

–Vols que et converteixi en ocell? –li preguntà la fada–. Tinc poder per fer-ho, i em faria feliç ajudar-te.

–No ho sé –va dubtar l’arbre, fent cruixir les branques–. D’una banda, voldria deslliurar-me de les meves arrels, però, de l’altra, són part de mi mateix… En aquest bosc ho he passat molt malament i, tanmateix, amb el temps he après a estimar-lo. Em consola pensar que tinc un recer segur; una llar que no és com jo voldria, però que mai no em faltarà…

–Sovint la felicitat i la seguretat no van de la mà –somrigué la fada.

–Tu creus que els ocells tenen temps d’estimar?… –L’arbre rumiava, inquiet–. Potser, si fos un ocell, seria més infeliç encara. Quan em trobés bé en un lloc em veuria obligat a emigrar… He sentit a dir que als humans això també els passa. Em penso que no podria ser ni criatura ni ocell.

–Si no t’animes a canviar de forma de vida, potser podries fer un canvi  d’aires –reflexionà la fada–. Això sempre va bé. Què et sembla si et transformo en un penya-segat? Tindràs les mateixes condicions que sent arbre, no hauràs d’emigrar i t’acompanyaran un cel i un paisatge estables. I, potser, la relació amb les gavines i les onades et farà més feliç que els arbres i animals d’aquest bosc…

El petit arbre s’estremí. La possibilitat que li oferia la fada era molt temptadora. Al cap i a la fi, no es lamentava sempre de la seva sort?

–D’acord! –Tot d’una es sentí envalentit–. Sí, no vull pensar-m’ho més, endavant!

Llavors, la fada pronuncià un breu conjur ple de paraules dolces i estranyes. Seguidament, li donà uns tocs al tronc amb la seva vareta màgica i, en un obrir i tancar d’ulls, l’arbre es va sentir transportat.

Van passar unes setmanes i el penya-segat es sentia molt feliç amb la seva nova llar. S’havia fet amic de les onades i compartia amb elles emocions i abraçades. Les gavines reposaven damunt les seves roques i jugava amb elles a fet i amagar.

Tot era perfecte, fins que una nit es desfermà una tempesta impressionant. El cel havia estat ennuvolat tot el dia, i el vent bufava cada cop més fred i més fort. El penya-segat, angoixat, volia parlar amb les onades, però elles, enlloc d’apropar-s’hi i abraçar-lo, el colpejaven amb força i després fugien mar endins; per tornar amb més violència encara, alçant-se damunt seu i ferint-lo sense compassió. Desesperat, el penya-segat es sentí sol de nou i alçà la vista al cel, cercant la companyia de les gavines. Però elles també havien desaparegut, mentre la mar cada cop esclatava amb més fúria contra el seu cos.

Per què?, per què? Es preguntà el penya-segat, confós i decebut.

Tot d’una, el firmament s’esquerdà i un llamp caigué damunt les roques que l’embolcallaven, travessant-lo de dalt a baix. La sotragada li penetrà l’ànima i, de sobte, quan es sentia al llindar del desesper més profund, l’envaí una certesa lúcida…

En aquest moment ressonà un tro, contundent, i el penya-segat el sostingué, tot cridant:

Jo sóc jo!

Jo no sóc la meva cuirassa!

Jo no sóc això que m’està passant

Jo sóc receptacle de vida,

Jo sóc un tresor!

Llavors el mar es va obrir, engolint el penya-segat i esmicolant, una a una, totes les seves roques.

El primer que va veure, quan va tornar a obrir els ulls, fou un remolí de fulles que, arran de terra, apaivagava la seva dansa circular. I la forta ventada esdevenia un càlid oreig. Aleshores la veié a ella: la fada, que el mirava atentament.

Un rossinyol, batent les seves plomes rogenques, l’envoltà, alegre, refilant. Sorprès, s’adonà que era al bosc de sempre, i que la seva aparença tornava a ser la d’un arbre. Un conill rosset, amb la panxa tota blanca, s’apropà saltant fins al seu tronc i alçà les dues potes del davant, com si el saludés. El petit arbre sentí una emoció molt forta i estranya.

–Què ha passat, fada bona? –va encertar a dir, per fi–. Torno a ser un arbre?

–Sempre has estat un arbre –respongué la fada, somrient–. No et vaig transformar en cap altre ésser, només et vaig fer caure en un son profund, que t’ha fet viatjar a través de les teves arrels. Ara t’has despertat, i sóc jo qui et vull preguntar: I tu, ja saps qui ets?

L’arbre recordà la terrible experiència de la tempesta, el llamps i les onades que havien esmicolat la seva cuirassa, i la fonda certesa que l’havia envaït, instants abans de despertar-se novament al bosc.

–Sí, fada amiga, sóc un arbre. Ni lleig ni bonic, ni bo ni dolent, ni millor ni pitjor que els altres arbres d’aquest bosc. Sóc aquell que estic cridat a ser, i això em fa feliç.

–Ets aquell que estàs cridat a ser…  –repetí la fada, complaguda.

I, des d’aquell dia, el petit arbre visqué en pau en el bosc, una llar amable on les seves arrels es van seguir enfortint i creixent, en companyia i, alhora, en plena llibertat.

FI

Nota de la fada: Qui es pensi que això és un conte, va molt equivocat…

 

(de Núria Queraltó Villar per a la petita Àgatha)

 

 

 

EL TEU SOMRIURE, Cristina Company

Somriure Tina

http://www.senzillamentescriure.blogspot.com.es/

 

Com una ràfega de vent,

que arriba breu i intensa.

 

Com una guspira,

que encén un foc i ens crema.

 

Com un sentiment,

que s’arrela dins d’un cor que batega.

 

Com aquella veu,

que mai ens deixa.

 

Així és el teu somriure

dins d’aquest Univers.

 

I ens acompanya,

i ens fa vibrar,

i ens dóna força…per continuar.

 

 

 

Poema per a l’Àgatha

Cristina Company i Fontané