Archivos mensuales: septiembre 2017

Prólogo “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO” Maribel Morueco

2011-09-17_img_2011-09-17_00_12_12_s61sc0011

Tenemos el honor de contar en nuestro libro solidario, con el prólogo de la directora de la Asociación de familias de personas con TEA y trastornos de la comunicación social de Baleares, APNAB GASPAR HAUSER, Maribel Morueco.

Una persona con una humanidad superior y un buen hacer y dedicación absoluta sobre el trastorno del autismo, además de una agradable, afable y maravillosa personalidad.

Aquí os dejamos al completo este exquisito prólogo:

Preciosa Àgatha

Camino intrincado, lluvia tenue, un poco de hojarasca, cierta oscuridad en determinadas esquinas… olor a hierba mojada, a campo, a lugar conocido y guardado en el recuerdo.

Es lo que ves, y lo que sientes, cuando te vas acercando al pueblecito de nuestro viaje, al que nos vamos acercando cada vez más, una vez puesto el intermitente y haber girado a la dereha, y a la izquierda, y luego de frente, dos veces más a la derecha… y… ¡recto!

El pueblecito está en silencio, cubierto por una suave luz, apenas perceptible, aparece iluminado como si nos estuvieran esperando.

Llamamos a una puerta de roble, fuerte y contundente. Llamamos varias veces. Primero, apenas con los nudillos; depués, con la palma de la mano, más fuerte. Optamos por las dos palmas, así a golpes.

Nadie nos abre. Desanimados, echamos a andar, por una calle amplia, con árboles frondosos, y con algunos frutales que nos llaman la atención.

simbolo1

Otra puerta se cruza en nuestro camino, esta vez a colores, propia de un cuarto juvenil. Insistimos, del mismo modo que en la vez anterior, pero… el silencio más absoluto vuelve a tronar en nuestros oídos.

Esta vez, volvemos a andar, pero cuesta abajo, por un caminito rodeado de flores: petunias, pensamientos, gencianas, y hasta algún girasol.

Encontramos otra puerta, pero esta vez, transparente, aparentemente de cristal, no es necesario llamar: es evidente que no hay nadie.

Andando y andando, llegamos a un amplio descampado, rodeado de hierba (de ahí debía provenir el olor), con unos columpios, árboles rientes y pequeños setos rodeados de buganvillas.

Ahora, la puerta de nuestros sueños es un puro y sencillo marco de madera con una tenue cortina de cuentas de cristal que pende de él.

1d42580a7c109c967533e6c623f637651

De un manotazo, la atravesamos, y pasamos al otro lado de la sencilla y cristalina puerta.

Hay arena, de playa, con una sombrilla, a modo de decorado. Y un piano, un piano chiquitín, para que los nuevos visitantes puedan interpretar aquellas melodías que más les apetezcan. Y un sonajero; una máquina antigua de cine, una radio grande marca Sylvana, zapatos de todos los tamaños metidos en un gran cesto, y cajas de música, con diferentes melodías.

Al fondo, con una panorámica azul, puro mar, un manojo de personas hablan, se señalan, ríen, esperan, se miran. Están juntas. Papás y mamás, niños, niñas, profesionales, amigos, abuelos, hermanos, sentados en círculo se van pasando coloridas tarjetas que van sacando de un precioso canterano lleno de cajonitos, pura miniatura.

A su lado, una mesa con sillas y un servicio de té, nos anima a sentarnos y a participar del animado grupo que no cesa de comunicarse.

Una hermosa niña nos coge de la mano y nos indica que sí, que nos sentemos. Hace un gesto locuaz con el que comprendemos que… ¡Ya hemos llegado!.

Se van pasando sucesivas tarjetas de colores, hasta que llegan a nosotros.

La primera es una gran “A”, azul brillante. Todos saltan y se ponen a nuestro alrededor y dicen:

“¡A!”… de “Ágatha”; “A”… de “Amor”; “A”… de “Amigos”;  “A” de Autismo. “A” de aprender!

“¡Otra letra! La…”C”: “¡C” de Coordinación; “C de Comunicación; “C” de Compartir!

“¡M!”: “¡Medios!”

“¡R!”: “¡Recursos!”

“¡P!”: “¡Personas, muchas personas que ayuden, que trabajen, que se miren a los ojos!; ¡Palabras!, Palabras grandes, pequeñas, escritas, dibujadas, hechas gesto… !”

“¡V!”: ·¡¡¡Visual!!! Fotos, dibujos, esquemas… !”

“¡T!”: “¡¡¡TE QUIERO!!!”

Es Domingo por la tarde, el calidosopio por el que miraba ha debido sufrir una interferencia, posiblemente, eléctrica. Porque decir que me he dormido es muy fácil. ¿O es que el calidoscopio me ha llevado a otros lugares que yo sospechaba y no había avistado tan siquiera?

Àgatha, preciosa, sí que duerme a mi lado. Su cara es una promesa, llena de amor, una manzana, una rosa, una pieza de música jamás interpretada. Àgatha abre sus ojos, enormes y me mira. Nos sonreímos. Coge el calidosopio y me lo pone a la altura de mis ojos, para que yo mire. Ahora lo entiendo todo. Soy yo la que tiene que aprender a mirar, a buscar, a investigar, a discernir lo que es bueno y ayuda, de lo que nos confunde todavía mas. Àgatha mira, sonríe, copia, me señala lo que quiere que le acerque, me señala todo aquello para lo que necesita ayuda. Me pone un abecedario en mis labios y en mis dedos para que empiece a formar palabras y se las haga llegar.

Àgatha es un puente. Un camino. Ya he llegado a donde quería. Ya sé que es la comunicación, y las relaciones, y el pensamento abstracto. Y el amor. Me lo ha enseñado desde su calidosopio, haciéndome mirar, escudriñar, comprender. Entender el magnífico Universo al que todos pertenecemos y al que dotamos de sentido, de modos de hacer, de símbolos y palabras.

Sí, gracias Àgatha, resplandor azul, espléndido, luminoso, al que gracias a tí nos encontramos, nos reconocemos, sabemos nuestros nombres.

Preciosa Àgatha. Huele a hierba mojada. Al fondo, luz. Todo un camino juntos por recorrer.

Llegaremos, de la mano, sonrientes, azul faro.

 

Maribel Morueco (directora APNAB GASPAR HAUSER)

“Para Àgatha y su preciosa familia”.

Palma, septiembre 2016”

ON O COM ADQUIRIR “LLETRES BLAVES…” – DONDE O COMO ADQUIRIR “LETRAS AZULES…”

 

 

LLetres Blaves per l’autisme – Llibreria Claret

Pòster 3

Aquest dijous 28, a les 7 del vespre, comencem els esdeveniments d’aquesta nova temporada, amb una nova presentació del nostre llibre solidari a la llibreria Claaret de Barcelona.

Comptarem amb els rapsodes Cristina Company, Guillem Vallejo, Eduard Miró Saladrigas i Jordi Roig.

I també ens acompanyaran els músics Marta Forment i Jana, per arrodonir una vetllada que de ben segur serà meravellosa.

No cal dir que us esperem a tots en aquest inici de temporada.

Us deixem una petita mostra de l’art dels dos músics:

“LA LLEGENDA DEL PRÍNCEP TRIST” – Maria Carme Roca – “LLETRES BLAVES… “

Per els que no teniu encara el nostre llibre “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME”, aquí teniu aquest esplèndid i meravellós conte, de la gran escriptora Maria Carme Roca:

http://www.mcarmeroca.cat/

mcr_fotoprof11

Es deia Tristany, però tothom l’anomenava Trist, perquè mai no manifestava alegria. Hi havia qui afirmava que sí, que una vegada van veure com al seu rostre s’hi va dibuixar un somrís. Qui ho sap, ja que fa tant de temps de tot plegat, que com sovint passa amb les històries quan es transmeten dels uns als altres, que la veritat es va anar confonent amb la ficció. De fet, és així com neixen les llegendes.

La llegenda del príncep Trist es va forjar el mateix dia que va néixer.

−Heu infantat una criatura singular, senyora –va afirmar la llevadora, amb solemnitat, mostrant el nen a la reina.

Els pares, el rei Pau i la reina Harmonia, es van complaure d’aital notícia; de segur que grans esdeveniments esperaven el nou nat. Ja en tenien un, de fill, el príncep Valent, però el naixement del petit reforçava la seva nissaga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La llevadora, que era dona experimentada i coneixia la natura humana, de seguida es va adonar que els reis no havien interpretat prou bé les seves paraules ja que la singularitat també implica patiment. Però no seria ella qui els trenqués l’encís. El temps, que tot ho endreça, ja s’encarregaria de posar les coses al seu lloc.

Al reialme de Glòria, un bell indret entre valls i muntanyes, la vida transcorria amb placidesa només estroncada de tant en tant –quina llàstima!− per l’atac d’algun regne bregós que cobejava el seu territori. Malgrat que era una època molt pretèrita i plena de mancances, val a dir que a Glòria s’hi vivia prou bé: les collites acostumaven a ser suficients, els impostos només eren els necessaris i l’entesa entre els vilatans era prou bona. Els reis (tots dos, sí, perquè tant manava el rei Pau com la reina Harmonia) eren justos i sabien administrar les arques amb seny. Al seu favor, tenien també, que no es donaven més importància del compte ni pretenien passar a la història per haver fet construir una gran catedral o un palau d’aquells que embadoquen els viatgers. Tampoc no es complicaven la vida amb decisions inútils si bé, com tothom, patien els seus mal de caps. I un de principal era el príncep Trist.

Prou que els ho deia el fill gran, en Valent, que no s’hi amoïnessin, que en Tristany era

diferent, sí, especial, ben cert, però no per això era menys valuós.

Els reis, malgrat que eren bonhomiosos i per descomptat estimaven molt els seus fills, no entenien el comportament del seu petit.

−No em mira als ulls quan li parlo, no fa cap cas de les meves carícies –es planyia la reina Harmonia al seu espòs.

−No em respon quan el crido… –es queixava el rei Pau, dolgut, a voltes empipat.

Era cert, sí, que el príncep Trist mostrava un caràcter introvertit i una manca d’afecte vers els altres, que per propers que fossin, no pertanyien al seu món. Sí que feia rebequeries amb facilitat i que no s’immutava ni amb càstigs ni amb renys, com si no anessin per a ell, però…

−Cadascú és com és −assegurava en Valent que se sentia cofoi del seu germà. Sempre li atorgava el seu suport, temperava les seves rebequeries i el protegia de tot aquell que gosés increpar-lo.

D’altra banda ningú no ho feia perquè… un príncep és un príncep, i qui mana, mana. Només el medicastre de palau, que tenia més de bruixot que de metge, es queixava de l’actitud del príncep Trist. Si hagués estat per ell, l’hauria fet cremar com una mala herba (eren uns altres temps, ja ho sabem, una mica bèsties per dir-ho clar). Però els reis no feien cap cas dels mals auguris que predicava el medicastre.

−Vaja un tros de talòs, aquest metge! –rondinava el rei Pau− no entenc com és que l’aguantem.

−Per costum, marit meu, per costum…

I fos pel que fos, ningú no el canviava.

Cal dir que fa anys i panys moltes situacions adverses se solucionaven a cops d’espasa i clatellots. Aquest no era el cas d’aquesta família reial que estava molt unida. I els reis, encara que els va costar, van anar acceptant la manera de ser del seu fill i van positivar la situació.

−A mi ja m’està bé, que no rigui −assegurava la reina Harmonia−, hi ha molts ximples que no saben fer una altra cosa.

−A mi ja em sembla bé, que no parli −afirmava el rei− perquè als necis se’ls en va la força per la boca.

−Cadascú és diferent −repetia el príncep Valent.

Valent…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diuen que aquesta és l’única paraula que en Trist va pronunciar en tota la seva vida, a banda d’uns pocs monosíl·labs i paraules a mitges. El cas és que en Valent se’n sentia cofoi. I  en Trist a la seva manera, l’admirava. Tal va ser l’empatia entre silencis que es va crear entre els dos germans que es van fer inseparables.

En Valent va aprendre a comunicar-s’hi, sobretot a través del joc d’escacs. No només hi jugava, i molt bé, sinó que cada dia, només d’aixecar-se, en Tristany endreçava i recol·locava les belles peces d’ivori que ell desplaçava damunt del tauler. En Valent va aprendre a distingir aquest missatges que acostumaven a ser els mateixos, perquè en Trist estimava la rutina. Quan feia avançar el rei, era que volia fer-li una demanda, quan movia la reina, era alguna qüestió relacionada amb la mare, coses simples, la majoria de les vegades. El que més repetia era el moviment dels cavalls, perquè li agradava molt cavalcar i sovint a través de les peces demanava a en Valent que l’acompanyés a les cavallerisses.

El príncep Trist tenia una relació molt curiosa amb els cavalls. Sabia d’ells com si fossin de la seva natura. Era capaç d’escoltar el seu trot i els seus renills des de la llunyania. només li calia acostar-se al jardí o al fossar que envoltava la fortalesa on al bell mig i ben enlairat hi havia el palau. Sabia perfectament quan un genet o un exèrcit s’acostava i ho indicava a través de les peces d’escacs. Per aquest motiu, feia temps que no agafaven el regne de Glòria per sorpresa.

−Ho veieu, pares, com és molt valuós! −reblava en Valent.

El temps transcorria i els nois s’anaven fent grans. Els reis sabien que en Valent seria l’hereu de Glòria, però, i en Tristany, quina seria la seva missió? Un príncep calia que fes alguna cosa més que connectar i entendre’s amb els cavalls.

−Serà el meu escuder –va anunciar en Valent.

−Un escuder? –van preguntar el rei i la reina a la vegada.

No era propi d’un príncep, però, després de parlar-ne, de tomba i gira i gira i tomba, els reis hi van donar el vistiplau; confiaven en el criteri del seu fill gran. El que els va convèncer era el que els va dir en Valent: que així seria feliç.

Fins i tot el medicastre hi va donar el seu suport. A aquelles altures ja s’havia oblidat

de fogueres, i, sincerament, vell com ja era, no tenia ganes de dur la contrària a ningú.

A prop d’en Valent, tenint cura de la seva armadura i, sobretot, dels cavalls, el príncep Trist, malgrat que mai no somreia, hom hauria assegurat que sí, que era feliç.

Eren ja uns jovenassos quan la reina Harmonia va morir, confortada però amb la bona avinentesa que hi havia entre els seus fills. El rei Pau, que estimava molt la reina, va començar a morir des d’aquell mateix dia. Adonant-se de les seves poques ganes de viure  va dir al seu fill hereu:

−Hauràs de prendre esposa…

En Valent, tot i que es va quedar sorprès, perquè encara no s’ho havia plantejat, no s’hi va oposar ja que tampoc no li desagradava la idea. El que desitjava, això sí era trobar una princesa amb qui es poguessin estimar.

El rei Pau va començar a fer les gestions pertinents per a trobar l’esposa escaient per al seu fill gran. I ben aviat va obtenir respostes satisfactòries ja que el noi era un bon partit: noble, ben plantat i sense cap mena de dubte Valent (cal dir que aquestes virtuts també les compartia el príncep Trist, però en qüestió de casoris, encara no era el seu torn).

En valorar les propostes, el rei Pau, que trobava a faltar molt la reina en aquests assumptes, va creure que havia trobat la persona idònia.

−Fill meu, seria oportú que et casessis amb la princesa Mistèria.

Mistèria, filla del rei Enigma del regne d’Incògnita.

Interessat i intrigat, el príncep Valent s’hi va avenir ja que li agradaven els reptes i aquell prometia. En breu, doncs, va partir un seguici reial cap al regne Incògnita del qual se’n sabia ben poc, però com que era un reialme veí, tenir un aliat proper sempre era positiu. A més, i això era important, la fama de la princesa Mistèria travessava fronteres: llesta, feinera i resolutiva, a més de bonica, que això sempre era benvingut. Amb l’afegitó que, com que no tenia mare, no hauria d’aguantar cap sogra.

El trasllat no va plaure al príncep Trist, ja que qualsevol canvi el destarotava, però com a membre principal de la família, li va tocar acompanyar pare i germà. Tanmateix, la idea de cavalcar el va animar a vèncer la rutina de la que tant li costava desfer-se.

−Sigueu molt benvinguts −va manifestar el rei Enigma en rebre el rei de Glòria i el seu

seguici. Aquella aliança era de gran interès per al regne d’Incògnita, sobretot perquè no volien passar a la història sense saber de què anava això de viure a la Glòria.

De seguida que el príncep Valent va veure la princesa Mistèria en va quedar imantat, tal era el poder captivador de la noia. I també, val a dir-ho, força intrigat.

Però… Quan els convidats es van retirar a les seves estances, el príncep Trist, que es mostrava molt destarotat, va muntar el seu tauler d’escacs (per descomptat que se l’’havia endut), va col·locar-hi les peces i tot seguit va llençar la reina al terra mentre anava fent que no amb el cap. Convulsivament.

−Què passa, Trist? Per què no t’agrada? −va preguntar en Valent que ja veia que la princesa Mistèria no mereixia l’aprovació del seu germà.

−No, Valent, no, no, no… –repetia en Trist trepitjant la reina amb ràbia.

En Valent va rumiar força estona. Mistèria era molt atractiva, però també sospitava que molt rara. Així que, com que tenia confiança plena en la intuïció del germà, l’endemà mateix li va dir al seu pare que no es volia casar amb aquella noia, que dit sigui de pas tenia la mirada esquiva i bruta com les aigües d’un pantà, però que dissimulava amb un somrís encisador (d’això en Valent no n’era pas conscient encara).

El rei que mai tenia un no per als seus fills va haver-se d’inventar una excusa per tocar el dos del regne d’Incògnita, excusa que, evidentment no es van empassar ni el rei ni la princesa. En conseqüència les relacions diplomàtiques amb aquest reialme van quedar malmeses i Incògnita, és clar, va continuar sent un secret a descobrir.

I van passar els dies, les setmanes, els mesos… Després de recórrer regnes i d’anar rebent informes de princeses… Com sovint passa, tot arriba i la família reial de Glòria va trobar la persona escaient en la persona d’una jove del regne de Meravella que es deia Joia, filla de la reina Plaent i del rei Feliç.

Aquella vegada sí que el príncep Trist hi va donar el seu consentiment tot col·locant les peces del rei i la reina al bell mig del tauler amb la resta de les altres al seu voltant.

Després de tots els protocols i preparatius, va arribar el dia de les noces. Els dos regnes van acordar que la cerimònia se celebraria al regne de Glòria. Ben cert que tots els súbdits esperaven amb il·lusió l’esdeveniment.

Vet aquí que encara faltava un dia per a l’arribada de la família reial del regne

 

de Meravella que el príncep Trist es va mostrar molt trasbalsat, més que de costum. No va dormir en tota la nit i a l’albada es va aixecar esveradíssim. Va anar a les cavallerisses, el seu cavall manifestava una gran inquietud: aixecant-se damunt les potes del darrere, renillava esfereïdorament. El seu cavall també havia copsat el perill i tots els que hi havia a les cavallerisses compartien el mateix neguit. El príncep Trist va voler alertar el comandant de la guàrdia, però aquest després d’ordenar i fer ell mateix les oportunes comprovacions –no era la primera vegada que el príncep avisava d’un atac sobtat−, va arribar a la conclusió que tot estava en calma. Com que el noi insistia, el comandant li va dir.

−M’heu de perdonar, senyor, però no he rebut cap ordre del rei ni del príncep Valent.

És clar, encara que fos un príncep, a l’hora de la veritat només era un escuder.

−De tota manera reforçaré la vigilància −va dir el comandant, que era home prudent.

Desesperat, el príncep Trist va anar a l’encontre del seu germà que ja s’abillava per a les noces.

−Valent, Valent! −anava cridant el príncep mentre instava el seu germà a observar les peces del tauler d’escacs.

−Què passa, Trist? Què tens? Ara no és el moment, home…

En Trist va llençar la reina al terra.

−Ja hi som! Què fas? −va preguntar en Valent empipat. No li agradava que es repetís aquella situació.

En Trist feia que no amb el cap, una i altra vegada tot col·locant les peces amb frisança.

−Ja ho sé, que vénen −deia en Valent que entenia que el seu germà li deia que genets s’acostaven −és el seguici del rei Feliç.

En Trist feia que no i que no tornant a posicionar les peces amb la voluntat d’avisar que s’havien de preparar per a la guerra. El seu rostre mostrava més tristesa que mai.

Desconcertat, en Valent es va acabar d’enfadar quan en Trist va començar a trepitjar la peça de la reina.

−Ja n’hi ha prou! −va exclamar en Valent que va perdre la paciència empentant el seu germà −Ets un gelós! No impediràs que em casi amb la princesa Joia!

En Trist feia que no amb el cap, que no, que no.

I es van barallar i esbatussar com mai no ho havien fet.

En Valent que era més gran i tenia més força el va arrossegar cap a la seva cambra i allà el va deixar tancat tot manant a la guàrdia que no el deixessin sortir sota cap concepte. No volia de cap manera que el seu germà li esgarrés la festa.

En Trist va gemegar i cridar llastimosament durant una estona fins que va reaccionar: va fer un xiulet que prou coneixia el seu cavall. Aquest, amb l’ímpetu propi d’un jove corser i esperonat per l’estima que sentia pel seu amo, va sortir de les cavallerisses –res no van poder fer els mossos de quadra per detenir-lo- i va arribar fins a la porta de la cambra del príncep que va tirar a terra d’una coça ben donada amb les potes del darrere. La guàrdia no el va poder aturar. Tampoc, tal vegada per la sorpresa, no van poder detenir la corredissa del príncep Trist.

Mentrestant, en Valent que ja s’havia guarnit amb les millors gales havia rebut la visita urgent del seu comandant en cap que el va alertar que un exèrcit s’acostava.

−Un exèrcit? El que esperem és el seguici del regne de Meravella…

Just en aquell moment va irrompre el príncep Trist amb el seu cavall i va instar el seu germà a pujar a la torre des d’on s’albiraven els confins del regne.

−Poseu-vos en guàrdia! Alceu el pont llevadís! –va manar el príncep Valent en adonar-se que la munió que s’acostava no tenia les traces de venir a celebrar una festa.

−Ja ho he fet fer, senyor! –va dir el comandant que, com hem dit, era home prudent.

−Qui ens ataca? –va preguntar el príncep Valent− No reconec els seus emblemes…

En Trist que ja s’havia calmat una mica, va estirar el seu germà de la mànega fins a la seva cambra, davant del tauler del escacs. Hi va posar les dues reines, la blanca i negra. Va agafar la blanca i la va llençar al terra (quina dèria, va pensar en Valent!). Va fer avançar la reina negra que va fer escac i mat al rei.

−Què em vols dir? –demanava en Valent.

Prou que en Trist intentava formular paraules entenedores, però de la seva boca només sorgien sorolls inintel·ligibles.

−La fortalesa està preparada, senyor –va anunciar el comandant− i l’enemic se les

haurà d’enginyar molt per poder entrar.

−Si no reconeixem els seus emblemes –va dir el príncep Valent−… això vol dir que només poden ser les tropes del regne d’Incògnita…

El príncep Trist va fer que sí amb el cap. I el seu germà va començar a lligar caps: Ni la princesa Mistèria ni el rei Enigma havien acceptat el rebuig del regne de Glòria.

Va ser llavors, diuen, que un somrís es va dibuixar al rostre del príncep Trist. El seu germà l’havia comprès i havia evitat tal vegada un desastre per al regne.

Però encara quedaven coses per aclarir.

Al cap de poc, les notícies que va rebre el príncep Valent van ser amargues. El rei Enigma havia fet matar la princesa Joia. Diuen que va ser tan gran la pena que va sentir el príncep Valent, que els seus súbdits no sabien si a ell també caldria anomenar-lo Trist.

Diuen les veus de les valls per que més que va intentar trobar una princesa que fos del seu grat, no la va trobar. Val a dir que el príncep Trist l’ajudava. El rei no, perquè després de l’intent d’atac del rei Enigma, va morir.

El cas és que amb el temps, en Valent va deixar de buscar-la i el príncep Trist tampoc hi tenia cap interès. D’altra banda, com hereu que era del regne, en Valent va tranquil·litzar els seus súbdits dient-los que no patissin pel successor, que triarien aquell que fos el millor. Sense saber-ho van adoptar la democràcia, un sistema polític que ja havien inventat els antics. I el reialme, com a tal, es va extingir. En va prendre les regnes el comandant, l’home prudent i entenimentat amb l’ajuda d’un consell assessor que es componia d’homes i dones. Al medicastre li hauria plagut formar-ne part, d’aquest consell, però va ser convidat a jubilar-se, que ja havia treballat prou.

Les veus de les valls diuen també, que la princesa Mistèria quan es va convertir en reina va continuar intrigant, que és el millor que sabia fer. Però un bon dia, sense que ningú en pogués donar l’explicació, va desaparèixer sense deixar rastre, misteriosament.

Pel que fa al príncep Valent i el seu germà… retirats dels quefers de palau, es van dedicar a la cria i ensinistrament de cavalls. Es veu que quan tenien estonetes lliures, jugaven als escacs. I que el príncep Trist ja va deixar de ser-ho, i per sempre mai més va ser en Tristany.

Coberta Lletres Blaves 1

ADQUIRIR “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO”

TORNADA DE VACANCES – VUELTA DE VACACIONES

images8JRZPGI7

Benvolguts.

Ja hem passat per les necessàries vacances d’estiu i tornem amb força per treballar amb la sensibilització per l’autisme amb les nostres armes: la difusió amb les activitats culturals, entre elles la música, la literatura, fotografia, etc.

Estem preparant nous esdeveniments i ens agradaria poder tornar a comptar de nou amb la vostra col·laboració.

Us volem demanar de nou que ens envieu nous escrits, articles o vivències que puguin tenir relació amb l’autisme.

També estem pensant en fer una exposició fotogràfica itinerant, de la que us demanarem també la vostra participació, però ja us farem saber com més endavant.

agfa%20jsolette1

Tota participació amb nosaltres serà compartida a les nostres xarxes, sempre per tal de sensibilitzar sobre l’autisme.

De moment us emplacem a que entreu a la nostra agenda. Allà trobareu els nous esdeveniments que de ben segur us semblaran prou interessants.

Gràcies per ser-hi de nou amb nosaltres.

 

10383886_797373836975841_7631045122501822020_n[1]

 

Estimados.

Ya hemos pasado por las necesarias vacaciones de verano y volvemos con fuerza para trabajar con la sensibilización por el autismo con nuestras armas: la difusión con las actividades culturales, entre ellas la música, la literatura, fotografía, etc.

Estamos preparando nuevos eventos y nos gustaría poder volver a contar de nuevo con vuestra colaboración.

Queremos pediros de nuevo que nos enviéis nuevos escritos, artículos o vivencias que puedan tener relación con el autismo.

También estamos pensando en hacer una exposición fotográfica itinerante, de la que os pediremos también vuestra participación, pero ya os haremos saber cómo más adelante.

agfa%20jsolette1

Toda participación con nosotros será compartida en nuestras redes, siempre con el fin de sensibilizar sobre el autismo.

De momento os emplazamos a que entréis en nuestra agenda. Allá encontraréis los nuevos eventos que seguro os parecerán bastante interesantes.

Gracias por estar ahí de nuevo con nosotros.

ENCARA DE VACANCES

Amics.

A poc a poc estem tornant de les vacances, però encara ens queden uns dies.

De moment us volem anunciar que ja tenim vistes en nous esdeveniments, com el recital del proper 28 de setembre a la Llibreria Claret de Barcelona.

Pòster 3

També el 27 d’octubre el II concert de Blues Solidari, però us n’informarem en breu.

No trigarem a fer un comunicat d’inici de la nova temporada, però de moment haureu d’esperar a que deixem enrere del tot les vacances.

Fins ben aviat!!!

**************************************************************

Amigos.


Poco a poco estamos volviendo de las vacaciones, pero aún nos quedan unos días.
De momento os queremos anunciar que ya tenemos vistas en nuevos eventos, como el recital del próximo 28 de septiembre en la Librería Claret de Barcelona.

Pòster 3

También el 27 de octubre el II concierto de Blues Solidario, pero os informaremos en breve.

No tardaremos en hacer un comunicado de inicio de la nueva temporada, pero de momento tendréis que esperar a que dejemos atrás del todo las vacaciones.


¡¡¡Hasta prontísimo!!!