ELL – Glòria Gómez de la Tia

DSC05900 Platja de Son Bou (Alaior) 7-04-2013[1]

 

Foto, imatgesdemenorca-magda.blogspot.com

M’ha deixat. Tot i veient el meu rostre ple de tristor, m’ha deixat. Sola i sense poder valer-me per mi mateixa.

Ha estat aquell home. Aquell que veig allunyar-se pel carreró que l’adreça a la llar, que el duu a la seva dona i els seus fills… Sí, ha estat ell qui m’ha trencat el cor, el meu cor abatut i malmès per l’aflicció, perquè… és avui que m’ha dit adéu.

No li ha sortit cap paraula tendra de la seva boca, com jo esperava i, és que potser mai he significat res per a ell. No, potser no… Jo que he cercat llunyanies inescrutables per poder-lo trobar,  jo que l’he esperat cada nit… Heus ací la recompensa que m’ha donat després de tants anys de convivència… I m’ha deixat en el mateix lloc on ens varem conèixer. Aquí, a la platja. Amb la sorra i el mar per companyes.

Aleshores, què diferent era la vida amb ell! Em manejava amb tendresa i, a mitja nit, quan ja tothom dormia, em portava a tocar el mar.

Navegàvem, horitzó endins, mentre la lluna ens il·luminava i el silenci envaïa la foscor. Era llavors quan començava la seva conversa.

Ell m’explicava sentiments profunds, potser fins i tot secrets que no havia esmentat mai a ningú, mentre jo me’l mirava i sobretot l’escoltava. L’escoltava atentament.

Ara, després de tants anys, resto aquí, aturada. Ja sols em queda perdurar en aquesta sorra, fins que el sol m’eixugui les últimes llàgrimes de pena per més tard convertir-me en estelles i esmicolar-me… Sí, això és el que pot fer una barca varada i vella com ho sóc jo.

 

Glòria Gómez de la Tia

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.