QUOTIDIÀ – Gabriel Maria Pérez

CAM00328

 

Comencem el dia i s’escolta un rumor del fregar d’uns peus descalços al parquet.

Tot és en silenci, si bé, malgrat que les finestres són aïllants i termo-no-sé-què, i els sorolls del carrer entren molt apaivagats, de tant en tant, a alguns dels primers cotxes del dia se’ls sent passar pell carrer.

Les passes continuen sigil·loses, pausades.

De sobte un petit grunyit… i el fregar dels peus nus es tornen a sentir, suaument, com s’allunyen i s’acosten… un altre grunyit, dèbil, insignificant…. però latent.

Tot això s’escolta des de la meva habitació, els dissabtes al mati; bé, a primera hora del matí, els matins que no has d’anar a la feina i vols dormir fins més tard.

Jo tinc l’oïda molt fina, segurament una herència del meu estimadíssim pare, i aquests passets, aquests petits grunyits, els identifico en un no res…

Però em mantinc al llit… no tinc ganes de llevar-me tan d’hora! És el cap de setmana!

I sembla com si, telepàticament m’hagués sentit i hagi respectat aquest meu pensament.

Torno a adormir-me, sí, em sembla que ho tornaré a aconseguir… però en pocs minuts el grunyit passa a ser un crit com el del grinyolar de les portes metàl·liques sense greixar, mentre el fregar dels peus, abans lentament, cada vegada fa més via… i passen uns minuts més i sents un altre renou d’uns plàstics repicant…

Jo només intentava dormir una estona més… la mare sí que ho aconsegueix. 

Un altre crit grinyolant, potent! La mare només es dóna la volta i continua dormint.

Sí, ja sabem que t’has despertat, ja sabem que tens gana, ja sabem que has trobat les culleretes: toca llevar-se, surto de la cambra, li faig un petó a la galta mentre em mira amb aquells innocents ulls, vaig corrents a fer la primera pixadeta del dia… i des del lavabo sents com el fregar de les passes es va aproximant… et rentes la cara, ella hi és a prop, surts del lavabo i vas a la cuina, agafes un plat fons, l’omples de llet, al microones un minut i sents una petita empenta a l’esquena, molt fluixeta: té gana.

Però s’escola una olor a mil dimonis… sí… : té sorpresa.

L’agafes de la mà dolçament i ella t’acompanya cap a l’habitació fregant els peus al parquet.

Obro les finestres, de bat a bat, que no quedi ni una escletxa amb aquesta olor, perquè, com diu la mare, aquesta olor s’impregna i costa de marxar.

Una vegada canviada, surts de l’habitació, ja esgotat per la força d’aguantar-la, perquè no tensi les cames i ho pugui empastifar tot, ella et va al darrere i torna a cridar, aquesta vegada és un iiiie! de gana.

Tu al davant cap a la cuina. Obres el microones, treus el plat i el poses damunt del taulell. Comproves que estigui encara calent… et dónes la volta un moment i veus com la menuda, amb un regalim de saliva que li cau de les comissures dels llavis, t’observa amb aquell mirar tendre però de llàstima a la vegada.

Avoques uns quants cereals al plat, ella torna a cridar, iiiiieee!!!, i tu li dius, sí, ja sé que tens gana, ara t’ho dono… la seva mirada encara de llàstima… entendreix.

Uns pocs minuts més tard, quan els cereals ja s’han reblanit, anem cap al menjador, jo amb el plat a la mà, la nena, malgrat que li he dit que m’acompanyi, no m’ha entès, -crec que no m’entén gairebé mai-, arribo al menjador i, merda! No hi ha les estovalles posades. Tornem a la cuina: la nena esperant, jo torno a deixar el plat al taulell, s’està refredant, agafo les estovalles i de nou cap al menjador.

Aquesta vegada la nena sí que m’acompanya, iiieeee!!!! iiiiieeee!!!, i jo, síííí, ja va, ja va!!!

Una vegada he posat les estovalles, sant tornem-hi a buscar el plat, iiieeee!!!! iiieeee!!!

Ella s’ha quedat al menjador, esperant i per fi arribo jo amb el plat; el deixo damunt la taula, l’assec, li poso un pitet que directament es posa en un terç a la boca, li agafo la mà i li poso la cullera a la seva, i comença el ritual: ella agafa la cullera, però l’ajudo jo.

Just acabat el plat, en quant li dic, s’ha acabat!, s’aixeca com si tingués un ressort, li eixugo la boca, li dono una miqueta d’aigua, li trec el pitet humitejat i li lligo les culleretes de plàstic al bracet dret.

Primera tasca del dia complerta.

 

Gabriel Maria Pérez

Abril 2016

 

 

2 comentarios en “QUOTIDIÀ – Gabriel Maria Pérez

  1. Buff!… Em quedo sense paraules. Amb la teva descripció ja hi ha prou perquè la meva solidaritat t’arribi a través de l’aire.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.