Pròleg “LLETRES BLAVES PER L’AUTISME – LETRAS AZULES POR EL AUTISMO” Miquel Àngel Lladó Ribas

Aquí tenim el pròleg en català del gran escriptor  i amic Miquel Àngel Lladó Ribas, una persona que ha viscut de ben a prop l’autisme.

Sensibilitzat amb questa i altres causes, no es pot oblidar que és membre dels “Homes contra la violència de gènere” de Balears i molt vinculat a l’associació d’autisme Apnab Gaspar Hauser.

Amb varis llibres publicats, la majoria de poesia, com “L’inquilí del gel” , “Tocar mare”, o el recent “mai no caminaràs sol. Lluís News”.

Amb una escriptura subtil, acurada i harmoniosa que et fa entrar de ple en el que transmet,  i viure-ho mentre assaboreixes moments profunds i exquisits.

20160415_212925

“Lletra a Àgatha”

Estimada Àgatha,

            Aquest estiu, després de sentir parlar molt de tu, he arribat a conèixer-te. Record perfectament com vingueres a ca nostra i com, de mica en mica, captares tot allò que et cridava l’atenció: els mobles, la llum, la decoració, els estris de cuina, la nostra gosseta… Òbviament no esperava cap paraula o gest d’aprovació (o de desaprovació); simplement volia (volíem, la meva família i jo) que et sentissis a gust en una casa que no era la teva i que segurament et va resultar estranya d’entrada, per bé que poc a poc anares fent-te teva tot apoderant-te dels espais que la conformen, i no únicament dels físics. Tractaré d’explicar-me.

            Ha estat, possiblement, un dels sopars més màgics i entranyables que hem fet a casa nostra. Permet-me que en recordi els protagonistes: els teus pares (la Dolors i el Gabriel, dos cracks en tota regla), els teus germans (la Rebe i l’Edgar, dos éssers absolutament fantàstics), na Maribel Morueco (psicòloga, mestra, amiga de l’ànima…), na Maria Bel Sureda (la meva parella i mare dels nostres fills, una dona condreta i cabal com poques), en Marc (el benjamí de la nostra família, discret, subtil, observador…) i un servidor. Tu, no cal dir-ho, eres la convidada d’excepció, la gemma que omplí l’aire d’aquella càlida nit amb el teu posat de nina entre curiosa i entremaliada. Tots quedàrem encisats de tu, del teu esguard profund i captivador, dels petits somriures que de tant en tant ens regalaves, talment un àpat dolç i summament exquisit.

            El teu pare, que em consta que t’estima amb bogeria, ha publicat un llibre. Aquest llibre, per ser més exactes. N’he tingut prou amb llegir-lo per adonar-me de l’ésser absolutament excepcional que ets. A dir ver ja ho vaig notar tan bon punt travessares el llindar de casa, aquella nit d’agost. Record que tots els membres de la teva família estaven pendents de tu, atents a les teves reaccions, serenament expectants. Tu anaves fent, recorrent amb la mirada tots i cadascun dels racons d’aquella llar de tot d’una estranya; fins i tot na Mel, la nostra cussa, va percebre que algú molt especial acabava d’entrar per la porta. I et va fer els honors de la millor manera que sabia, remenant la coa ostensiblement, com si sabés que es trobava davant d’una fada bona o la princesa d’algun relat meravellós.

 20160415_203816

Res no va ser estrany, aquella nit, a casa nostra. La Dolors ens explicà que no podies mastegar, raó per la qual t’havien de triturar els aliments per facilitar-te’n la digestió. Record que ella, vull dir la teva mare, ho va fer amb tota la tendresa i cura del món, com si nodrís un nadó. Tant se val si no ho eres, si els teus esplendorosos 16 anys permeten intuir una noia adolescent que ben aviat esdevindrà una dona. I tant se val també que hagis de portar bolquers, o que no et comuniquis de la mateixa manera en què ho fem les persones que ens consideram “normals”. No vull dir pas que tot això sigui secundari ni poc important; només els teus pares i els teus germans saben el que aquestes petites anomalies comporten: nervis, estrès, fatiga, nits d’insomni…

Saps, Àgatha? Nosaltres teníem un fill com tu. Es deia Lluís i va omplir de valent les nostres vides durant setze anys. És per això que, cal que ho sàpigues, aquella nit en què vingueres a casa teníem por. Sí, Àgatha, por que ens remoguessis els sentiments, por de no saber estar a l’alçada, por de comportar-nos d’una manera poc natural o forçada amb tu i la teva família… Però miraculosament no va succeir res de tot això, més aviat al contrari. Et mogueres pels espais que conformen la nostra llar talment un àngel: primer al rebedor, després a la sala d’estar, a continuació a la cuina i així fins que ens instal·làrem al pati, una de les peces favorites d’en Lluís. T’ho he de confessar, perquè així ho sentírem: la manera com miraves, alguns dels teus gestos, el teu somriure…, tot ens remetia a l’inevitable record del nostre fill. Però no pateixis, aquest fet no ens posà trists ni malenconiosos, més aviat al contrari. Semblava com si en aquella nit tu i ell us haguéssiu unit d’alguna manera, com si li donassis tendrament la mà mentre passejàveu plegats al voltant de la taula on nosaltres sopàvem. Era com si nosaltres fóssim la Terra i tu –vosaltres– un satèl·lit o meteorit que ens portava alguna bona nova, un d’aquests extraordinaris senyals que de tant en tant creuen el firmament i que els antics interpretaven com un bon auguri, ja fos en forma de bona collita o de qualsevol altra benedicció tan sobrenatural com inesperada.

invitacio-mncs-barcelona-22-06-2017

De tant en tant t’aturaves i ens miraves de reüll, simplement. Tot seguit esbossaves un lleuger somriure, un somriure que també ens resultava enormement familiar… No m’estranya que el teu pare estigui boig per tu. M’entendreix la manera com et reivindica sempre que pot, com n’ha fet tot un univers, del teu ésser, del teu posat, de les teves reaccions, de la teva presència. L’Univers Àgatha, un món on hi cap absolutament tothom, no únicament les persones amb autisme. Un conglomerat d’emocions i sentiments difícils de discernir en els àmbits que consideram normals. I aquí rau precisament la grandesa del teu Univers: en la seva bellesa, en la seva singularitat, en el fet que tu n’ets el centre i principal estel, encara que no en siguis conscient. O potser sí…?

            Et deia abans que el teu pare ha publicat un llibre, aquest llibre. Havia de parlar d’ell, analitzar-lo, fer-ne cinc cèntims, del seu contingut. Se suposa que per a això s’escriuen els pròlegs, per orientar el possible lector sobre allò que trobarà a continuació d’aquells comentaris o notes, normalment afalagadors i benintencionats. Però a aquest llibre no li cal cap pròleg, Àgatha, t’ho dic de debò. Tots els relats, poemes i il·lustracions que hi apareixen parlen d’alguna manera de tu, i jo m’he volgut afegir a la festa, simplement. Em sap greu, però no m’he pogut resistir. No és mandra ni desídia, de veritat: totes les seves pàgines, sense excepció, estan farcides d’amor. O més aviat d’Amor, en majúscula. Ella sé que m’estima, / sempre l’estimaré jo, diu, el teu pare, en el bellíssim poema que encapçala aquesta joia que porta per títol “Lletres blaves per l’autisme”. Jo no tinc gaire cosa a afegir, davant d’uns mots tan contundents i definitius. L’únic que puc fer és mirar de complementar-los humilment amb altres versos, aquests que al seu moment vaig dedicar al nostre fill Lluís i que tracten de reduir a la mínima expressió les diferències existents entre el vostre món i el nostre:

                                            Fet i fet,

                                            la distància que ens hi separa

                                            es correspon,

                                            milla amunt milla avall,

                                            amb l’abast del teu somriure.

 

            Gràcies per ser com ets, Àgatha.

 

Miquel Àngel Lladó Ribas

Es Pont d’Inca (Mallorca), setembre de 2016

 

ON O COM ADQUIRIR “LLETRES BLAVES…” – DONDE O COMO ADQUIRIR “LETRAS AZULES…”

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.