LA NENA DELS ULLS SORTITS – Ricard Pérez Fuster

imagesGI1PTMGV

El meu fill m’estira del braç indicant-me que l’autobús ja arriba. Ha anat a la seva sessió habitual al logopeda. L’home m’ha dit, fredament, que el nen ha avançat molt i que cada vegada veu més a prop el fet de que acabi les sessions ben aviat.

El Nadal s’apropa i sento dins meu un gran enyor i potser una mica de tristesa perquè sóc conscient  de que la il·lusió se’m va esvaint amb el pas dels anys. Pugem a l’autobús. El conductor em saluda amb un gest del cap. El nen corre cap a dins per si troba algun seient però tots estan ocupats. Fastiguejat,  em mira a la cara com esperant que jo faci alguna heroïcitat i li aconsegueixi algun lloc per seure. Però els herois surten a les pel·lícules i als còmics i jo, amb el meu maletí de pell, el meu trajo gris i la gavardina de color blau fosc no faig precisament el posat d’un heroi.

Cada cop que ens aturem m’he d’agafar fort perquè darrerament els tombs de la vida em fan perdre l’equilibri. El nen juga amb un objecte imaginari que agafa amb els dits de la mà esquerra, mentre una noia ben bonica el mira somrient. Penso que potser el meu fill  li recordi  algú o, potser li agradaria  jugar amb un nen  desconegut  per poder participar en les  seves fantasies .Els passatgers de l’autobús van canviant, cadascú d’ells seguint el seu torn. I jo, agafant-me a la barra metàl·lica de color blanc, indirectament vigilo el meu fill que no para quiet ni un instant, com si formés part dels meus pensament que brollen sense sentit. I, de vegades, em preocupo perquè no recordo el primer pensament que he tingut i , quan intento tornar-hi, el cervell se’m bloqueja.

De sobte, amb l’autobús aturat davant d’un semàfor vermell, sembla com si s’hagués fet el silenci. Com si una mena d’encanteri hagués fet callar tothom. He sentit una veu molt dolça, d’una nena petita, potser de sis anys i, sense adonar-me’n m’he girat cap on venia aquesta dolça melodia. Una nena, disfressada, parla amb una senyora gran que ben bé pot ser la seva àvia. Li explica que avui al col·legi han representat “Els pastorets”  i que ella s’ho ha passat d’allò més bé i que tothom l’ha felicitat i l’ha aplaudit. La senyora gran somriu i li segueix la conversa. Molts dels passatgers també s’han girat instintivament cap a elles com si la nena els demanés la seva atenció. I la pastoreta parla amb una altra senyora asseguda al seu davant  i que somriu comprensivament.

És la nena dels ulls sortits. La nena que seu al costat de la seva àvia i que li explica el que ha fet per la tarda. Jo m’agafo de la barra metàl·lica i li veig la cara. El meu cor fa una mena d’”Ai!”. És la nena dels ulls sortits. Espontània, sincera i feliç d’estar viva. Feliç de que la gent l’escolti i li somrigui mentre l’autobús avança pels carrers plens de tràfic, de gent nerviosa que sempre arriba tard a tot arreu, de gent que es fica els dits al nas perquè hi ha quelcom que els impedeix respirar naturalment, de gent que arribarà a casa i no pensarà en la nena dels ulls sortits.

Jo no sé pas si ella se n’adona  realment de la seva situació: de que  si quan es mira al mirall i aquest li retorna la seva imatge, –  aquella cara que espanta perquè no és normal, amb uns ulls que sembla que li hagin de caure a terra en qualsevol moment- no té unes ganes terribles de fugir i amagar-se. Ben cert que ha preguntat als seus pares i  a la seva àvia perquè té els ulls d’aquesta manera perquè  quan veu les imatges de la tele, els anuncis del bus, els llibres del cole o  les fotos dels seus pares quan eren petits,  tothom té els ulls ben posats.  I no sé si ells l’hauran enganyat dient-li que no es preocupi que quan sigui gran tot s’arreglarà, i  els dirà que no entén perquè la gent la mira d’aquesta manera: uns com si els fes pena,d’altres com si li tinguessin por o fàstic. Però ella encara no se n’ha adonat de que no és una persona normal. I  potser sí que per la nit haurà sentit plorar la seva mare en silenci. La pobra dona que no entén perquè li ha hagut de passar una cosa així, quan tots els nens tenen els ulls col·locats al seu lloc i la seva filla és l’excepció que no confirma la regla.

Però la nena dels ulls sortits segueix parlant feliç sense importar-li les mirades que li fem nosaltres, potser perquè creu que estem admirant la bellesa del la seva disfressa, que la protegeix de la por de la vida. I al cap em venen pensaments sobre  el futur d’aquesta nena:  si la deixaran de banda, si sobreviurà a les plantofades de la vida, si s’amagarà en un racó plorant espantada perquè ningú no li ha volgut besar la cara.

I l’autobús arriba a la meva parada. Agafo el meu fill de la mà i baixem amb precaució. Mentre enfilem cap a l’Avinguda Gaudí, abans que les portes del vehicle es tanquin amb el seu so esponjós sento una veu llunyana que reconec perfectament:

-Bon Nadal!

La nena dels ulls sortits ens ha desitjat felicitat. L’autobús se’n va remugant i nosaltres, pare i fill, ens fixem en que ja han encès l’enllumenat de Nadal, que hi ha colors estranys damunt del nostre cap, llums que s’encenen  i s’apaguen mentre sentim riures de nens en la distància.

Vestit tan formal, amb el meu trajo i la meva gavardina, agafant amb la mà dreta la mà del meu fill petit i  amb l’esquerra el maletí de pell, sento un impossible impuls de sortir corrents cap a la següent parada de l’autobús per pujar-hi i fer-li un petó a la nena dels ulls sortits.

Sé que no hi seré a temps, que ja fa estona que l’autobús ha seguit el seu camí. Tampoc no sabré mai si seria capaç de fer-li un petó o fugir corrents plorant de ràbia i d’impotència. Però em queda l’engruna d’un desig fugisser i el meu pensament xiscla:

“-Bon Nadal, nena dels ulls sortits!”

Ricard Pérez Fuster

 

 

3 comentarios en “LA NENA DELS ULLS SORTITS – Ricard Pérez Fuster

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.