ACOLORIR, Francesc Xavier Simarro

De Prússia o d’on sigui, blau. Del món. De la ratlla fina que a les nits no es veu, i al matí esperem amb impaciència, almenys jo.

Pigment o il·lusió òptica. Del cel o del mar. On volar, on nedar. De la ratlla dels ulls. Sinònim d’immensitat. La franja de vida de l’univers d’algunes persones. Una escletxa per on no passem. Però hi és. Misteriosa, inconeguda. Latent, dolorosa per als més propers. Gàbia de vidre de persones bones.

Franja de tela que cal lluir al braç en temps de pandèmia. Per un passeig, per poder respirar l’aire del carrer. Per poder entrellaçar les mans amb la filla o el fill. Balcons que es tornen garites. Mirades que fan de punyals. Quin món!

Un blau descobert per accident, qui sap, l’any 1704 o potser el 1705. Pel pintor Heinrich Diesbach. L’anomenat també blau de Berlín.

O de Barcelona, o de Cornellà, on visc. Tenen pàtria els colors? Pintar de gust, de franc. Pintar un somriure al rostre de les persones.

Què hi pintem aquí? Les hem vist de tots els colors. Ens ho recorden els anys. I aquests dies ens cal recobrir-nos de l’esmalt de la paciència. Envernissar la mirada. Que no es congeli. Que no la fereixi el sol brillant. Que ens escalfi.

El blau fosc, de Prússia o de l’estepa. Com diu la cançó: “blau és el vestit que porto perquè m’agrada el blau del mar, i el meu amic és un mariner”

 A navegar sota aquest cel. A pintar els dies de vida, de blau cel o fosc; jo en deia elèctric, de petit. No porto vestit. M’arrossega el calendari. Sovint cap a Berlín, on viu la filla gran.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.