ÀGATHA – Helena Pérez Fuster

10678743_784786424901249_1992337170705835762_n[1]

El passadís és molt llarg i està tènuement il·luminat. Camino de puntetes, m’avanço i espero, amb l’esquena enganxada a la paret, molt quieta, expectant. De seguida, veig el teu cos menut de bebè que s’esforça arrossegant-se per terra, buscant-me.

Em trobes: “tat!”, i rius, i el teu preciós rostre s’il·lumina amb el meu. Hi torno: m’avanço i m’amago rere les cortines i tu em busques, em segueixes. Juguem juntes, tu i jo.

Després t’aixeco i t’ofereixo les mans, les teves manetes prenen les meves i t’acompanyo a fer petites passes, una rere l’altra, passadís amunt, passadís avall… Caminem juntes, totes dues.

Estàs dreta recolzada a una cadira, el teu cos tremola i jo sóc al teu darrere. No marxaré, et xiuxiuejo, no passarà res, no cauràs, ho estàs fent molt bé… I finalment t’arriba la calma.

Quan plego de treballar, un parell de vespres a la setmana m’apropo a casa teva per estar amb tu, perquè vull ajudar-te.

He tancat la carpeta de cop, no sóc capaç de tornar a llegir aquells apunts que et descriuen dolorosament: la mirada fugissera, les paraules que no dius, la laxitud dels teus músculs, el teu índex que no assenyala, la teva indiferència aparent, el caminar tardà…

Sento angoixa i por, dolor al pit i a l’estómac, i un únic pensament repetitiu al cap: “que no pateixi, que no pateixi, que no pateixi…”.

Sé que encara que no ho puguis expressar ens escoltes, i per això quan estic amb tu et parlo i t’explico coses, tot i que de sobte gires cua i em deixes amb la paraula a la boca.

Sé que de vegades et molesta que et toquin, però et robo tots els petons i les abraçades que puc, i les carícies ràpides que no sé si has percebut.

Ara que la distància ens separa- la distància del temps, i de les pròpies responsabilitats i obligacions, i no pas tant la distància física- penso sovint en aquells vespres. I penso, amb recança, que no n’hi ha prou en estimar-te tant com t’estimo, ni en pensar-te a totes hores. No n’hi ha prou. Voldria seguir agafant- te la mà i travessar amb tu camins i deserts, cridar i trencar murs, dibuixar-te unes ales a l’esquena i veure’t volar lliure del teu trastorn.

Ets única i fas únics aquells que estan amb tu cada dia, els teus pares lluitadors, i els teus germans, a qui has convertit en persones més madures, sensibles i nobles pel sol fet d’existir.

Has esdevingut musa i inspiració de coses molt grans, tu, que sense parlar has provocat un devessall immens de versos plens d’emotivitat i bellesa, que acompanyen i reconforten.

Ara torno de tant en tant a la casa del passadís llarg. Ja no vinc mai sola, les meves nenes se m’arrapen a les cames i cerquen les vostres antigues joguines. Plouen petons i abraçades de benvinguda.

Aleshores, de sobte, davant meu, un esguard. Un somriure de gairell, dos ulls enormes que es reflecteixen en els meus. M’has trobat i t’has aturat, em mires i em somrius. Em somrius a mi.

És el meu petit gran triomf.

 

Helena Pérez Fuster

 

 

 

 

2 comentarios en “ÀGATHA – Helena Pérez Fuster

  1. Deliciosa prosa poètica que m’ha emocionant!

    Et felicito de tot cor, Helena, i t’envio una forta abraçada.

    Ram-Ona

Responder a Ramona Corts Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.