EL PETIT ARBRE – Núria Queraltó

P5219954c[1]

http://elfilariadna.blogspot.com.es/2013/10/presentacio-de-mirada-dhaiku-de-nuria.html

 

Era una vegada un arbre que es sentia perdut dins d’un bosc molt gran d’altres arbres més alts i forts que ell. El petit arbre es trobava molt sol i cada dia es sentia més infeliç de veure que el bosc el marginava i no l’acceptava tal com era.

Però, en el fons, ell tampoc volia ser com els altres arbres. No pensava ni sentia com ells, i estava sol perquè, en no poder adaptar-s’hi, a poc a poc ell mateix s’havia allunyat de la fressa i la vida de la resta del bosc.

Com puc conviure i ser feliç amb qui és incapaç de comprendre res del que sento, del que faig, del que estimo? –pensava amb tristesa.

La tardor sempre arribava primer per a ell que per als altres; potser perquè era més sensible al fred i a la pluja, i perdia molt fàcilment les fulles que el protegien del vent. Potser, també, cada petita fulla que li queia era com una llàgrima que es perdia sota la terra fins a trobar-se amb les seves pròpies arrels, molt més llargues i gruixudes que les dels seus companys, que lluïen grans troncs i boniques branques alçant-se, majestuosos, vers el cel.

Tota la riquesa del petit arbre restava amagada. Era com una difícil endevinalla que només podia ser desxifrada amb amor i dedicació.

Un bon dia, una fada que oronejava pel bosc va arribar fins on era ell i s’aturà, encuriosida.

–Hola, qui ets? –li preguntà, sense deixar d’observar-lo–. Jo sóc una fada –prosseguí, veient que l’arbre no responia–. Vinc d’un univers paral·lel al teu, on totes les criatures són felices perquè es permeten ser allò que estan cridades a ser. Al meu món tots som diferents i únics, i ningú no és superior ni inferior als altres.

El petit arbre, en escoltar aquesta presentació, s’emocionà profundament, i deixà caure una fulla sobre els cabells de la fada.

–Què et passa, amic? Sembles trist i angoixat –la fada li acaronà el tronc amb un subtil moviment d’ales–. Puc fer alguna cosa per a tu?

–Em sento molt sol, m’agradaria estimar la vida d’aquest bosc i que el bosc també m’estimés a mi. Alhora, necessito ser lliure i no dependre de res ni de ningú. A vegades maleeixo les meves arrels, les veig com cadenes que em limiten i no em deixen fugir d’un lloc i d’un temps que no m’agraden. Fa temps, em vaig enamorar d’una estrella. Si hagués sigut un ocell hauria volat fins a ella per a poder-la festejar i besar. Però això és un impossible per a mi.

–Vols que et converteixi en ocell? –li preguntà la fada–. Tinc poder per fer-ho, i em faria feliç ajudar-te.

–No ho sé –va dubtar l’arbre, fent cruixir les branques–. D’una banda, voldria deslliurar-me de les meves arrels, però, de l’altra, són part de mi mateix… En aquest bosc ho he passat molt malament i, tanmateix, amb el temps he après a estimar-lo. Em consola pensar que tinc un recer segur; una llar que no és com jo voldria, però que mai no em faltarà…

–Sovint la felicitat i la seguretat no van de la mà –somrigué la fada.

–Tu creus que els ocells tenen temps d’estimar?… –L’arbre rumiava, inquiet–. Potser, si fos un ocell, seria més infeliç encara. Quan em trobés bé en un lloc em veuria obligat a emigrar… He sentit a dir que als humans això també els passa. Em penso que no podria ser ni criatura ni ocell.

–Si no t’animes a canviar de forma de vida, potser podries fer un canvi  d’aires –reflexionà la fada–. Això sempre va bé. Què et sembla si et transformo en un penya-segat? Tindràs les mateixes condicions que sent arbre, no hauràs d’emigrar i t’acompanyaran un cel i un paisatge estables. I, potser, la relació amb les gavines i les onades et farà més feliç que els arbres i animals d’aquest bosc…

El petit arbre s’estremí. La possibilitat que li oferia la fada era molt temptadora. Al cap i a la fi, no es lamentava sempre de la seva sort?

–D’acord! –Tot d’una es sentí envalentit–. Sí, no vull pensar-m’ho més, endavant!

Llavors, la fada pronuncià un breu conjur ple de paraules dolces i estranyes. Seguidament, li donà uns tocs al tronc amb la seva vareta màgica i, en un obrir i tancar d’ulls, l’arbre es va sentir transportat.

Van passar unes setmanes i el penya-segat es sentia molt feliç amb la seva nova llar. S’havia fet amic de les onades i compartia amb elles emocions i abraçades. Les gavines reposaven damunt les seves roques i jugava amb elles a fet i amagar.

Tot era perfecte, fins que una nit es desfermà una tempesta impressionant. El cel havia estat ennuvolat tot el dia, i el vent bufava cada cop més fred i més fort. El penya-segat, angoixat, volia parlar amb les onades, però elles, enlloc d’apropar-s’hi i abraçar-lo, el colpejaven amb força i després fugien mar endins; per tornar amb més violència encara, alçant-se damunt seu i ferint-lo sense compassió. Desesperat, el penya-segat es sentí sol de nou i alçà la vista al cel, cercant la companyia de les gavines. Però elles també havien desaparegut, mentre la mar cada cop esclatava amb més fúria contra el seu cos.

Per què?, per què? Es preguntà el penya-segat, confós i decebut.

Tot d’una, el firmament s’esquerdà i un llamp caigué damunt les roques que l’embolcallaven, travessant-lo de dalt a baix. La sotragada li penetrà l’ànima i, de sobte, quan es sentia al llindar del desesper més profund, l’envaí una certesa lúcida…

En aquest moment ressonà un tro, contundent, i el penya-segat el sostingué, tot cridant:

Jo sóc jo!

Jo no sóc la meva cuirassa!

Jo no sóc això que m’està passant

Jo sóc receptacle de vida,

Jo sóc un tresor!

Llavors el mar es va obrir, engolint el penya-segat i esmicolant, una a una, totes les seves roques.

El primer que va veure, quan va tornar a obrir els ulls, fou un remolí de fulles que, arran de terra, apaivagava la seva dansa circular. I la forta ventada esdevenia un càlid oreig. Aleshores la veié a ella: la fada, que el mirava atentament.

Un rossinyol, batent les seves plomes rogenques, l’envoltà, alegre, refilant. Sorprès, s’adonà que era al bosc de sempre, i que la seva aparença tornava a ser la d’un arbre. Un conill rosset, amb la panxa tota blanca, s’apropà saltant fins al seu tronc i alçà les dues potes del davant, com si el saludés. El petit arbre sentí una emoció molt forta i estranya.

–Què ha passat, fada bona? –va encertar a dir, per fi–. Torno a ser un arbre?

–Sempre has estat un arbre –respongué la fada, somrient–. No et vaig transformar en cap altre ésser, només et vaig fer caure en un son profund, que t’ha fet viatjar a través de les teves arrels. Ara t’has despertat, i sóc jo qui et vull preguntar: I tu, ja saps qui ets?

L’arbre recordà la terrible experiència de la tempesta, el llamps i les onades que havien esmicolat la seva cuirassa, i la fonda certesa que l’havia envaït, instants abans de despertar-se novament al bosc.

–Sí, fada amiga, sóc un arbre. Ni lleig ni bonic, ni bo ni dolent, ni millor ni pitjor que els altres arbres d’aquest bosc. Sóc aquell que estic cridat a ser, i això em fa feliç.

–Ets aquell que estàs cridat a ser…  –repetí la fada, complaguda.

I, des d’aquell dia, el petit arbre visqué en pau en el bosc, una llar amable on les seves arrels es van seguir enfortint i creixent, en companyia i, alhora, en plena llibertat.

FI

Nota de la fada: Qui es pensi que això és un conte, va molt equivocat…

 

(de Núria Queraltó Villar per a la petita Àgatha)

 

 

 

2 comentarios en “EL PETIT ARBRE – Núria Queraltó

  1. Jo no en se d’escriure pero intentaré dir el que m’ha fet sentir el conte.
    Normalment miro els e-mails des de la feina i la veritat no m’hi puc estar gaire estona, els hi faig una ullada rapida.
    El teu conte Núria, m’ha obligat a fer un stop, dedicar-hi temps per lleigir, per sentir, per emocionar-me i per pensar en l’arbre especial, tendre i noble que tinc a casa. Tan de bó algun dia trobi la manera de poder també transmetre-li l’essència del teu conte perque pugui ser feliç a qualsevol jardí.
    Una abraçada.

    1. Benvolguda Montserrat:

      Estic segura que tens un tresor preciós al teu jardí, i la certesa que tu ho saps segur que a ell li arriba i l’ajuda a reconèixer-se com a tal. A tots ens cal fer aquest camí: estimar-nos (molt més que «acceptar-nos»!) tal com som, perquè tots som únics i dignes d’amor. Poder-nos emmirallar als ulls d’aquells que ens estimen ens ajuda a descobrir la nostra veritable essència.

      Una forta abraçada i moltes gràcies per les teves paraules,

      Núria

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.