Amb la tardor a la pell

i dies als llavis

dibuixo el millor somris

que surt de dins meu.

Transito de lluny, encara,

a l’hivern caduc on vessar

les llàgrimes d’un temps

ara perdut.

 

Fos, clòs, mort,

anegat dins els meus ulls.

Sento morir la sang,

llepant els minuts

en una espera matusera,

plena d’incomoditats.

Incongruent, passo,

en hores panses

d’un record incert,

a un trasbals,

que amb injiusticia visc.

Quanta veritat

que amb ulls clucs es veu!

A dreta llei s’ha impost

maldestra pas sense llum

cap un no rés edificat

en l’ensopit record.

 

 

Jordi Pruñonosa i Sala