Amb la tardor a la pell
i dies als llavis
dibuixo el millor somris
que surt de dins meu.
Transito de lluny, encara,
a l’hivern caduc on vessar
les llàgrimes d’un temps
ara perdut.
Fos, clòs, mort,
anegat dins els meus ulls.
Sento morir la sang,
llepant els minuts
en una espera matusera,
plena d’incomoditats.
Incongruent, passo,
en hores panses
d’un record incert,
a un trasbals,
que amb injiusticia visc.
Quanta veritat
que amb ulls clucs es veu!
A dreta llei s’ha impost
maldestra pas sense llum
cap un no rés edificat
en l’ensopit record.
Jordi Pruñonosa i Sala