https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Roig_i_Pi
Aquell diumenge duies
una bossa de plàstic blanca.
Recordo que era el teu migdia
i era tardor als meus peus.
La vorera es va omplir de núvols
que assenyalaves amb els dits.
Dos globus distrets s’enfilaren
i amb ells se’m va escapar un somriure.
Quina enveja les fulles verdes,
eviten la mirada i callen.
S’estimen l’aire de la bossa,
no busquen compassió ni ploren.
La teva bossa es balanceja
a ritme dels teus somnis.
No és una bossa de les noves,
l’arruga el buf de la innocència.
No em miris malament
si tanco els punys quan es fa fosc.
Tinc la mateixa por que tu,
sóc especial com tu.
Gairebé tots voldríem
tenir una bossa blanca al cor
com la que s’aferra als teus dits,
com la que juga a ser com ets.
Com s’assembla el consol
a l’amor d’una bossa d’aire.
Blanca per fora, inflada de silencis
per bufar sempre una abraçada.
Jordi Roig