https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Roig_i_Pi

Aquell diumenge duies

una bossa de plàstic blanca.

Recordo que era el teu migdia

i era tardor als meus peus.

La vorera es va omplir de núvols

que assenyalaves amb els dits.

Dos globus distrets s’enfilaren

i amb ells se’m va escapar un somriure.

Quina enveja les fulles verdes,

eviten la mirada i callen.

S’estimen l’aire de la bossa,

no busquen compassió ni ploren.

La teva bossa es balanceja

a ritme dels teus somnis.

No és una bossa de les noves,

l’arruga el buf de la innocència.

No em miris malament

si tanco els punys quan es fa fosc.

Tinc la mateixa por que tu,

sóc especial com tu.

Gairebé tots voldríem

tenir una bossa blanca al cor

com la que s’aferra als teus dits,

com la que juga a ser com ets.

Com s’assembla el consol

a l’amor d’una bossa d’aire.

Blanca per fora, inflada de silencis

per bufar sempre una abraçada.

Jordi Roig

Ha esquinçat la nit, 

un bram de ràbia, 

una resposta muda

a una pregunta que, 

romandrà, sempre, 

sense resposta.

Perquè tu, mort, 

has de ser-ne la resposta, 

perquè has de venir 

a signar la baixa

llevant-nos l’alè de l’únic bé 

que ens toca. 

Encara no és hora, 

i ja arreplegues, 

amb la sinistre dalla

la darrera hora.

Jordi Pruñonosa i Sala

Imatge, bibliocolors.blogspot.com

Blog Montse Pellicer: http://paraulesdescarlata.blogspot.com.es/

Endins del silenci de la llunyania

quan el temps camina a un altre pas

embolicant-me amb capes de gelabror l’hivern

aquell pensament dirigit cap a l’interior,

on el caminar i els somnis s’aturen

per donar pas a la contemplació de l’ànima

i escolto,

m’escolto,

tant que em fa mal donar un pas més,

tant que haig de cridar i estripar un paisatge que s’esquerda,

trenco les imatges en mil trossets

per llençar-les al no res,

sense fi,

allà on les paraules moren

on els desitjos es confonen amb les pregàries

a un Déu sense nom,

vinc d’un silenci on no es trenquen les carícies

vinc d’un silenci on les paraules són eines dibuixades

un lloc on el temps deixa de transcórrer

per contemplar-te

un silenci per viatjar entre el teu univers i el meu

i el temps ha esdevingut una utopia

la utopia de viure en un món massa gran

montse pellicer mateu 16 febrer 2015 per agatha

Aeiou,

les vocals transporten la música

i la música ets tu.

Una cavitat silenciosa,

un univers que gira al seu voltant,

una petita geoda

continent microcristal·lins

que miren endins.

Tot va començar a la lletra A

i continuarà a la lletra U.

Uoiea,

les notes transporten la paraula

i la paraula ets tu.

Vocals en clau de sol

i el sol ets tu.

Ivan Torrens Guerrini

Barcelona, octubre 2015

Foto, www.hormiga.org

http://www.locantich.cat/2015/05/a-recer-de-les-ventades-merce-amat.html

Potser, una terra massa incerta

sota el vol lent d’una gavina. Potser,

dins els miratges sempre hi ha

un bell oasi disfressat massa invisible.

Deslliguem-nos del temor i, com a reis,

coronem-nos

al reialme de la nit que sembla impenetrable.

Al captard a les palpentes tocarem per poder veure

tanta llum que amaga l’ombra:

la misteriosa vida en aquests ulls, tan teus

i, alhora, tan de tots.

Mercè Amat Ballester

https://www.facebook.com/julia.badalbasto?fref=ts

Escrius silencis de culleretes
al cor dels dies,
batecs de matins clars
de capvespres tebis.
No saps el què
i el perquè.
És en l’absència,
en el petit gest
quan una guspira de vida
esclata
en aquells que t’estimen.

Júlia Badal Basto

Amb la tardor a la pell

i dies als llavis

dibuixo el millor somris

que surt de dins meu.

Transito de lluny, encara,

a l’hivern caduc on vessar

les llàgrimes d’un temps

ara perdut.

Fos, clòs, mort,

anegat dins els meus ulls.

Sento morir la sang,

llepant els minuts

en una espera matusera,

plena d’incomoditats.

Incongruent, passo,

en hores panses

d’un record incert,

a un trasbals,

que amb injiusticia visc.

Quanta veritat

que amb ulls clucs es veu!

A dreta llei s’ha impost

maldestra pas sense llum

cap un no rés edificat

en l’ensopit record.

Jordi Pruñonosa i Sala

Foto by  jordiorts.com

https://www.facebook.com/juan.rey1?fref=ts

En un pasado Otoño,

hace ahora alguno años,

entre olivos cargados,

cargados de perlas negras

relucientes, azabaches.

Entre la niebla espesa,

cargada de grises tristes,

y el arroyo, relámpago

de agua de azogue azul.

Allí te vi, silenciosa y sola.

(Igual que una estrella)

Te hablé con voz de niño,

y acento de viejo vino.

Densas palabras te dije,

semejantes a lágrimas de

hielo, frías, heladas…

(Las estrellas no hablan)

No me hiciste caso, mirabas.

Te vi borrosa ente la niebla.

Leve, frágil, bonita, hermosa

flor de estrella silenciosa,

Nada dijiste, solo tus ojos…

(Me hablaron en silencio)

Juan Rey

Cualquier niño puede
soñar en mejorar.
Cualquier niño puede
hablar, divertirse y reír,
sintiendo la vida,
como la sienten los demás.
Aunque tengan dificultades,
pueden arrancarlas,
y que desaparezcan de la vida.
Pueden sentirse fuertes
y alegres.
Ser unos
pequeños supermans.

Sonrisa en la boca,
luchar hasta el final.
Sacar energía
con todas las fuerzas.

Amarse a sí mismos,
saber sus capacidades,
no tener limitaciones,
vivir la vida con ellas:
las capacidades.

Ignasi Vallès – (con Síndrome d’Asperger)

http://carolpoemasyletras.blogspot.com.es/

Cada mañana
al despertar oigo
el canto de los
pájaros.

El Sol entra por
la ventana, ilumina
el dormitorio,
salgo al balcón. 

Hay infinidad de
árboles diferentes
que en otoño han
perdido sus hojas. 

Ahora se visten
de vivos colores,
y no son todos
de color verde. 

Creo que hasta
he visto uno de
hojas azules…
¿Habré soñado? 

Hay un árbol que
sus hojas son de
un color granate
¿Qué árbol será?

Carolina Villarroya Vallés.