Archivo de la etiqueta: Poema

ABRIGA’M AMB ELS TEUS DITS – Jordi Pruñonosa

nens-de-les-mans-03_2148614[1]

Imatge des de:  ca.freepik.com

 

Han sargit les hores,
una camisa per vestir
l’espera del que s’esdevé.
Cofoia i emmelangida
la roba tapa el temps,
escalfa i abriga
amb la incertesa i el neguit.
Cordats, estan els records,
nuats, trau endins.
Ara, en nit de color,
descorda, pitrera avall,
un rosari de paraules oloroses!
Un brogit de mots estimables
llevats d’una vetlla desperta.
Desperta doncs, sentit!
Desperta, i alerta, nit!
Què no es dorm, ni riu
quan amb la calor
ja no hi ha qui viu.

 

 

Jordi Pruñonosa

 

 

 

 

EL TEU SOMRIURE, Cristina Company

Somriure Tina

http://www.senzillamentescriure.blogspot.com.es/

 

Com una ràfega de vent,

que arriba breu i intensa.

 

Com una guspira,

que encén un foc i ens crema.

 

Com un sentiment,

que s’arrela dins d’un cor que batega.

 

Com aquella veu,

que mai ens deixa.

 

Així és el teu somriure

dins d’aquest Univers.

 

I ens acompanya,

i ens fa vibrar,

i ens dóna força…per continuar.

 

 

 

Poema per a l’Àgatha

Cristina Company i Fontané

LA PRESÓ DE L’ANGOIXA Montse Cercós

 

IMG_2671_result

https://www.facebook.com/montse.cercosfarreny

 

La presó de l’angoixa

encadena la meva ànima,

intento endinsar-me

cercant la sortida del laberint

on la vida t’ha condemnat.

A voltes les llàgrimes em vessen

mentre la incertesa continua

fuetejant el meu caminar.

Et contemplo alegre

dins de l’univers que t’has creat.

Ànima pura i neta somrient a cada pas.

Mentre la teva absència i jo ens donem la mà.

 

La presó de l’angoixa

Encadena la meva ànima

 

 Montse Cercós Farreny

 

AIXÍ SÓC JO – Ramon Martí

11049654_10206584411147879_5000059818899246342_n[1]

https://www.facebook.com/ramon.marti.5?fref=ts

 

Si poguessis entrar al meu silenci

entendries totes les meves mirades,

Si poguessis escoltar el meu cor

veuries quan fa que t’estimo.

Si poguessis mirar més enllà de la distància

sabries que no vull estar mai sol.

No em jutgis mai per NO ser com tu,

Ni em demanis que arribi a ser-ho mai..

JO TINC AUTISME

Però vull que sapigues que jo soc molt més que aquesta maleïda paraula !!!

No insisteixis en què canviï

No renunciaré mai als meus somnis.

Estima’m així com sóc …

Accepta’m així com soc

Misteriós i incoherent.

obstinat i afectuós …

Cada dia menys absent

peró cada cop, soc més present.

Estima’m així com sóc ..

Accepta’m així com soc.

Caminant poc poc,

cercant trajectes desconeguts,

amb la meva mirada perduda,

amb cos d’adult….

amb una ànima de nen….

Estima’m així com sóc ..

Accepta’m així com soc.

I qui em condemni a l’oblit

no comprèn que jo sempre estimo a la meva manera.

A vegades mig oient, a vegades mig parlant,

molts cops gairebé mut.

Cada cop estic menys perdut.

Estima’m així com sóc ..

Accepta’m així com soc.

Vull que sapigues que mai oblido els rostres …

Em dol la gent que no m’enten.

Em dol aquesta vida que no comprenc.

ACCEPTA’M I ESTIMA’M COM SOC JO !!!

 

 

 

TANCO ORACLES – Glòria Gómez de la Tia

250px-Themis_Aigeus_Antikensammlung_Berlin_F2538[1]

 

 

Tanco una maleta

plena d’oracles

i records mal forjats,

i la llenço al mar.

 

Desitjo que arribi

a una illa deserta

on no la vegi ningú

on tota sola es vagi desfent,

desgastant.

 

Mentre jo segueixo

la senda,

mirant els objectes i les persones

amb un altre color,

amb un altre matís.

 

És ací quan

les coses tornen al seu lloc i,

per fi, en el joc de la vida,

les peces es col·loquen

amb correcció.

 

Aleshores, deixo de banda

tot allò que no em pertoca,

per viure sense aquesta maleta

amb segell de no retorn.

 

Glòria Gómez de la Tia

 

 

UN MUR DE SILENCI – Dr. Carlos Bayod Serafini

BAYOD-SERAFINI-2007[1]

 

http://www.bayodserafini.com/

 

Visc darrere d’un mur de silenci,

o en els reflexes d’una realitat aliena

 

Els meus pensaments reposen

guardats i silenciosos

darrera d’un mur

quasi tan alt com el meu silenci

 

nomes trencat

-si en algun instant traspasso aquest mur-

 

pel vol de les papallones

dibuixant en l’aire

ritmes i cançons

 

que, algun cop,

                        -quasi sense adonar-me’n-

remouen el garbell

del meu trossejat pensament

 

i després…

 

de nou el silenci

 

El meu silenci

és el silenci del no-res

el silenci del tot

el silenci del estar vivint sense mi…

 

jo sóc qui soc

però no ho dic

només o visc

només ho pateixo

-com sempre, en silenci-

 

Sóc com un mar pla

on vent i aigua no juguen

 

i no hi ha soroll

ni escuma

ni reflexes

ni colors

-ni vida entre les meves vides-

 

res es relaciona amb res,

cada part de mi

es solitària

i no s’alimenta de les altres

 

Estic fet a trossos

esperant que algú mels uneixi

i els faci fluir

dintre meu

 

i poder ser “Tot” i “Un”

com un déu

 

ara sóc,

tan sols,

com una humanitat desavinguda

-on ningú es parla amb ningú

 i on tothom espera que ho faci jo-

 

Però dins d’aquesta solitud

resta una part de mi

capaç de traspassar els murs

i donar veu al silenci

 

el meu esperit es viu

només necessita que connectin

les seves engrunes

i li donin l’alè de vida

-potser a través de l’alè unificador de l’Art-

 

Mentrestant,

jo estic aquí,

sense mi

            …i espero

 

 

Carles Bayod Serafini

        Març de  2014

«Poema inspirat en l’Àgatha

i guanyador d’una Gran Medalla

en els Jocs Florals de 2014

de la Ginesta d’Or a Perpinyà»

 

LETARGIA – Isabel del Pilar Valero

Pilar[1]

https://esborrall.wordpress.com/

 

De pronto, escribo versos.

Soliloquios de luz reverberando

en caracolas y su azul,

sin pulso trémulo, arrobada

por latidos pausados de letargia.

Hurgo en el añil, y se definen

hilos de agua, bajo la hierba

verde y su rocío, antes de nacer.

 

La estrofa eterna del pensar,

a través del cristal de la ventana

florece, y se derraman renglones

de olorosas y violáceas glicinas.

La silueta del hada azul, su letargo,

nada en el arrullo nacarado,

de las espumas del tiempo,

despertando, haciéndose palabra.

 

Isabel del Pilar Valero, para “Univers Àghata”

 

 

 

 

ÁNGEL – Karla Estrada

images[4]

 

Quiero iluminar tus noches de colores

ser tu guía en el laberinto incoherente,

que con dulce cariño cada día trato de

entender y vivir,

inmersa en tu mundo discernir el lenguaje

de tu silencio y quietud.

Sustraída de la realidad,

a veces obstinada y cariñosa,

labios del viento parafraseando, veo tu

diáfano espíritu conectado a la divina gracia,

y pegadita a mi pecho con la mirada al cielo

quiero alejar todos tus miedos.

Princesa amada vestida de puñados de esperanza,

Inocencia caminando con angelical presencia,

gajos de oro los minutos del encanto que a tu lado

disfruto en tu soledad que la hago mía.

Lucero de mis mañanas, te contemplo mientras

plácida duermes, velo tu sueño con inmenso

amor celeste en ausencia de ti.

Muchos creen que te enseño a vivir, cuando tus ojos

que son bondad y paz han quemado mis exilios dolorosos,

con vendas que no se ven has sanado,

con toque mágico eres el alma de mis versos límpida

poesía que me inspira a luchar a existir, y a tu lado

siempre caminar.

Música de agua de un rio pasivo,

voz mínima que hincha mi corazón de extrema alegría,

lluvia de pétalos tus abrazos repentinos,

llegaste envuelta en mil silencios con luz refulgente

que mana solo de un…ángel. (Àgatha)

 

 

Karla Estrada, San Salvador – EL Salvador