Archivo de la etiqueta: Relat

EL FALSO CESPED DEL FALSO PAÍS(fragment del llibre “El niño con autismo”ed.Milenio, d’Isabel paula i Jordi Torrents)

 

texturas-cesped-L-5jAeCe[1]

http://www.amazon.es/autismo-manera-estar-mundo-Estilos/dp/8497433343

En un momento determinado Abel paró en seco, deprimido por haber dejado de entender el mundo que le rodeaba, las reglas de los juegos e incluso la forma de comportarse de los demás. El miedo que nos produce lo desconocido, la incertidumbre, la oscuridad, los caminos sin salida, incluso las crisis existenciales, en el caso de Abel se convirtió en un verdadero terror por el hecho de haber dejado de entender. Su expresión de niño feliz, eufórico ante el hallazgo de un balón o un columpio amarillo y verde en el parque, vivió una metamorfosis, transformándose en una extraña mueca, en una incapacidad ya no para estallar en una sonora carcajada, sino incluso para sonreír. Abel no lo sabía, pero se encontró perdido. Y se paró. Sara y Julio, el padre de Abel, entraron en una fase de angustia ante lo desconocido, aterrorizados ante la presencia de otro yo que empieza a acompañar a Abel, un otro distinto, arisco, silencioso, capaz de hundir en una nebulosa aparecida de la nada a su hijo para, poco a poco, usurpar su vida, su personalidad y todo lo que había aprendido. Esos primeros aprendizajes parecen quedar enterrados en alguna isla perdida. Y ese otro, el único que tiene el mapa para llegar, ha sellado el pergamino dentro de una botella y la ha lanzado en un punto indefinido del océano, plagado de tiburones, fosas abisales y maderas crujientes de los restos de algún naufragio. Las horas nocturnas de Sara, esos momentos azules en que nos dejamos balancear por el sueño, se ven plagadas de extrañas visiones. Cada mañana, Sara sacude cada vez con más fuerza las sábanas y las alisa para no dejar el resquicio de ninguna arruga, de ningún temor.                                                                                                                   

Abel deambula por calles indefinidas, por paisajes que, de cerca, están teñidos de vivos colores, pero sin horizonte. Nunca llego a él. De pequeño empezó a pintar su vida con esos colores, a trazar las líneas de su mapa personal. Le encantaban los juegos con música, los de encajar piezas y los de construcción. Quería dar forma a esa vida a través de un puzzle de animales de la selva y de un Lego multicolor con el que convertirse en un pequeño genio de la arquitectura de plástico, aunque sin ningún problema para abandonar una futurista construcción a medio camino entre el modernismo y la escuela Bauhaus para lanzarse con las manos levantadas por la helada superficie del tobogán del parque de su barrio, aquel en el que Abel empezó a crear y a destruir sus castillos de arena y sus abrazos. Sara solía también abrazar con fuerza esa vida que ensayaba aún su propia obra, con una dramaturgia basada en el método de la imitación: si Sara barría, Abel cogía una escoba con la que, después de dar un par de trastazos contra alguna mesa invasora, intentaba acumular algo de polvo rebelde para llenar otro acto más de su personal representación teatral. Aplausos. Telón. Hasta que, un día, el telón ya ni se levantó. No había función, no había imitación, no había juego simbólico. Años más tarde, Abel demuestra una gran habilidad con los juegos de ordenador. Su reflejo en la pantalla es la única imitación que es capaz de desarrollar, mientras su mano y su mente se compenetran para adentrarse en mundos cibernéticos donde encontrar llaves de tesoros ocultas en unos cofres que una especie de mono galáctico debe abrir, a la vez que evita que unos grotescos piratas sin pata de palo ni loro lo atrapen. La bicicleta y los patines son sus otros, y únicos, vínculos con algo parecido al juego, aunque su seguridad pasa por la repetición de unos circuitos uniformes, invariables, como cuando ante el televisor es capaz de pasar docenas de veces seguidas la misma secuencia de un episodio de los Teletubbies, con voces afiladas, movimientos torpes y exagerados, un sol con cara de niño y un conejo que pasea engañado por el falso césped del falso país de los falsos peluches gigantes. Abel, fascinado por esa sobreactuación, mantiene su mano derecha levantada casi todo el rato, con el mando a distancia a punto para retroceder la imagen o hacerla avanzar, en ocasiones a cámara rápida, en un juego obsesivo que refuerza aún más la falsedad de la imagen.

 

 

EL PETIT ARBRE – Núria Queraltó

P5219954c[1]

http://elfilariadna.blogspot.com.es/2013/10/presentacio-de-mirada-dhaiku-de-nuria.html

 

Era una vegada un arbre que es sentia perdut dins d’un bosc molt gran d’altres arbres més alts i forts que ell. El petit arbre es trobava molt sol i cada dia es sentia més infeliç de veure que el bosc el marginava i no l’acceptava tal com era.

Però, en el fons, ell tampoc volia ser com els altres arbres. No pensava ni sentia com ells, i estava sol perquè, en no poder adaptar-s’hi, a poc a poc ell mateix s’havia allunyat de la fressa i la vida de la resta del bosc.

Com puc conviure i ser feliç amb qui és incapaç de comprendre res del que sento, del que faig, del que estimo? –pensava amb tristesa.

La tardor sempre arribava primer per a ell que per als altres; potser perquè era més sensible al fred i a la pluja, i perdia molt fàcilment les fulles que el protegien del vent. Potser, també, cada petita fulla que li queia era com una llàgrima que es perdia sota la terra fins a trobar-se amb les seves pròpies arrels, molt més llargues i gruixudes que les dels seus companys, que lluïen grans troncs i boniques branques alçant-se, majestuosos, vers el cel.

Tota la riquesa del petit arbre restava amagada. Era com una difícil endevinalla que només podia ser desxifrada amb amor i dedicació.

Un bon dia, una fada que oronejava pel bosc va arribar fins on era ell i s’aturà, encuriosida.

–Hola, qui ets? –li preguntà, sense deixar d’observar-lo–. Jo sóc una fada –prosseguí, veient que l’arbre no responia–. Vinc d’un univers paral·lel al teu, on totes les criatures són felices perquè es permeten ser allò que estan cridades a ser. Al meu món tots som diferents i únics, i ningú no és superior ni inferior als altres.

El petit arbre, en escoltar aquesta presentació, s’emocionà profundament, i deixà caure una fulla sobre els cabells de la fada.

–Què et passa, amic? Sembles trist i angoixat –la fada li acaronà el tronc amb un subtil moviment d’ales–. Puc fer alguna cosa per a tu?

–Em sento molt sol, m’agradaria estimar la vida d’aquest bosc i que el bosc també m’estimés a mi. Alhora, necessito ser lliure i no dependre de res ni de ningú. A vegades maleeixo les meves arrels, les veig com cadenes que em limiten i no em deixen fugir d’un lloc i d’un temps que no m’agraden. Fa temps, em vaig enamorar d’una estrella. Si hagués sigut un ocell hauria volat fins a ella per a poder-la festejar i besar. Però això és un impossible per a mi.

–Vols que et converteixi en ocell? –li preguntà la fada–. Tinc poder per fer-ho, i em faria feliç ajudar-te.

–No ho sé –va dubtar l’arbre, fent cruixir les branques–. D’una banda, voldria deslliurar-me de les meves arrels, però, de l’altra, són part de mi mateix… En aquest bosc ho he passat molt malament i, tanmateix, amb el temps he après a estimar-lo. Em consola pensar que tinc un recer segur; una llar que no és com jo voldria, però que mai no em faltarà…

–Sovint la felicitat i la seguretat no van de la mà –somrigué la fada.

–Tu creus que els ocells tenen temps d’estimar?… –L’arbre rumiava, inquiet–. Potser, si fos un ocell, seria més infeliç encara. Quan em trobés bé en un lloc em veuria obligat a emigrar… He sentit a dir que als humans això també els passa. Em penso que no podria ser ni criatura ni ocell.

–Si no t’animes a canviar de forma de vida, potser podries fer un canvi  d’aires –reflexionà la fada–. Això sempre va bé. Què et sembla si et transformo en un penya-segat? Tindràs les mateixes condicions que sent arbre, no hauràs d’emigrar i t’acompanyaran un cel i un paisatge estables. I, potser, la relació amb les gavines i les onades et farà més feliç que els arbres i animals d’aquest bosc…

El petit arbre s’estremí. La possibilitat que li oferia la fada era molt temptadora. Al cap i a la fi, no es lamentava sempre de la seva sort?

–D’acord! –Tot d’una es sentí envalentit–. Sí, no vull pensar-m’ho més, endavant!

Llavors, la fada pronuncià un breu conjur ple de paraules dolces i estranyes. Seguidament, li donà uns tocs al tronc amb la seva vareta màgica i, en un obrir i tancar d’ulls, l’arbre es va sentir transportat.

Van passar unes setmanes i el penya-segat es sentia molt feliç amb la seva nova llar. S’havia fet amic de les onades i compartia amb elles emocions i abraçades. Les gavines reposaven damunt les seves roques i jugava amb elles a fet i amagar.

Tot era perfecte, fins que una nit es desfermà una tempesta impressionant. El cel havia estat ennuvolat tot el dia, i el vent bufava cada cop més fred i més fort. El penya-segat, angoixat, volia parlar amb les onades, però elles, enlloc d’apropar-s’hi i abraçar-lo, el colpejaven amb força i després fugien mar endins; per tornar amb més violència encara, alçant-se damunt seu i ferint-lo sense compassió. Desesperat, el penya-segat es sentí sol de nou i alçà la vista al cel, cercant la companyia de les gavines. Però elles també havien desaparegut, mentre la mar cada cop esclatava amb més fúria contra el seu cos.

Per què?, per què? Es preguntà el penya-segat, confós i decebut.

Tot d’una, el firmament s’esquerdà i un llamp caigué damunt les roques que l’embolcallaven, travessant-lo de dalt a baix. La sotragada li penetrà l’ànima i, de sobte, quan es sentia al llindar del desesper més profund, l’envaí una certesa lúcida…

En aquest moment ressonà un tro, contundent, i el penya-segat el sostingué, tot cridant:

Jo sóc jo!

Jo no sóc la meva cuirassa!

Jo no sóc això que m’està passant

Jo sóc receptacle de vida,

Jo sóc un tresor!

Llavors el mar es va obrir, engolint el penya-segat i esmicolant, una a una, totes les seves roques.

El primer que va veure, quan va tornar a obrir els ulls, fou un remolí de fulles que, arran de terra, apaivagava la seva dansa circular. I la forta ventada esdevenia un càlid oreig. Aleshores la veié a ella: la fada, que el mirava atentament.

Un rossinyol, batent les seves plomes rogenques, l’envoltà, alegre, refilant. Sorprès, s’adonà que era al bosc de sempre, i que la seva aparença tornava a ser la d’un arbre. Un conill rosset, amb la panxa tota blanca, s’apropà saltant fins al seu tronc i alçà les dues potes del davant, com si el saludés. El petit arbre sentí una emoció molt forta i estranya.

–Què ha passat, fada bona? –va encertar a dir, per fi–. Torno a ser un arbre?

–Sempre has estat un arbre –respongué la fada, somrient–. No et vaig transformar en cap altre ésser, només et vaig fer caure en un son profund, que t’ha fet viatjar a través de les teves arrels. Ara t’has despertat, i sóc jo qui et vull preguntar: I tu, ja saps qui ets?

L’arbre recordà la terrible experiència de la tempesta, el llamps i les onades que havien esmicolat la seva cuirassa, i la fonda certesa que l’havia envaït, instants abans de despertar-se novament al bosc.

–Sí, fada amiga, sóc un arbre. Ni lleig ni bonic, ni bo ni dolent, ni millor ni pitjor que els altres arbres d’aquest bosc. Sóc aquell que estic cridat a ser, i això em fa feliç.

–Ets aquell que estàs cridat a ser…  –repetí la fada, complaguda.

I, des d’aquell dia, el petit arbre visqué en pau en el bosc, una llar amable on les seves arrels es van seguir enfortint i creixent, en companyia i, alhora, en plena llibertat.

FI

Nota de la fada: Qui es pensi que això és un conte, va molt equivocat…

 

(de Núria Queraltó Villar per a la petita Àgatha)

 

 

 

NIT DE REIS EN ZEPPELIN – Olga Xirinacs

Llegiu-me-Reis-r

 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Olga_Xirinacs_D%C3%ADaz

 

– Alí-met, dóna menys pressió al gas, que hem d’anar baixant.

– A les ordres, Paixa-man.

– Alí-mut, aneu preparant les caixes i obriu-les, que ens acostem.

– A les ordres, Paixa-man. Tripulació, no apileu les caixes en un sol lloc, que perdríem l’equilibri. Patges, situeu-vos al costat de les finestres i agafeu una joguina, ja. S’han de tirar d’una en una mentre el dirigible es mantingui quiet sobre la ciutat. Llumaires, enfoqueu els reflectors sobre els carrers, que aquesta ciutat es veu negra.

– A les ordres, contramestre.

*

-¡¡Ahhh!! ¡¡Ohhh!! Mireu el cel, que arriba una flotilla de zeppelins…

– ¡¡Mare, quina por!! ¿Què és això tan gros? ¿Ens caurà al cap? ¿Què són zeppelins? ¿Peten? ¿Tiren bombes? ¿Tiren aigua?

– ¡Calleu, coi de canalla! Un zeppelin es diu també dirigible, perquè es pot guiar. Funciona amb gas i…

– ¿Es tira llufes, doncs?

– No em feu renegar. Mireu, que ve el senyor batlle i vol dir una cosa.

– Ses Majestats els Reis de l’Orient m’han enviat  un missatge on diuen que s’acosten a la ciutat en zeppelin, o sigui, en dirigible, o sigui, en aeròstat, que ve a ser el mateix, i que pararan al cel i tiraran les joguines que la canalla hagi demanat. Això serà només pels que han fet bondat. Els altres, ja us en podeu anar a dormir. ¡Tothom format i a saludar! ¡¡Ara!!

*

– ¡¡Ohhh!! Quines llums de colors tan boniques… ¡Ai! M’ha caigut un camió al cap. Em farà un nyanyo…

– ¿No veieu que les joguines baixen en paracaigudes? No us poden fer mal. Mireu, guitarres, nines, tambors, elefants, confits, barques de vela… Os…

– ¡No siguis malparlat! Vinga, l’escolania, a cantar ben fort i que vagin tirant. Veig la barba del rei blanc, li deu agradar que cantem, feu-li adéu amb les mans.

– Si fem adéu no podem arreplegar… Jo ja he fet tres viatges a casa. Os…

– Que callis, et dic. Mireu, ja s’apaguen els reflectors… ja marxen… si això semblava el cel i els àngels… I és que la nostra escolania canta com els mateixos serafins.

*

Al poble s’ha fet la foscor de sempre i els zeppelins engeguen, donen més gas, s’enlairen, no gaire, només per anar al poble del costat. Al poble només se sent: ¡¡Oh…!! ¡¡Ah…!! I algun mastegot, crit, rialla, plor, veu, dels que es barallen buscant joguines a les teulades. Alguna esgarrapada, ulls morats, pantalons foradats i  rondinar de les mares, que fiquen la canalla al llit amb un somriure dissimulat. Pensen quan elles eren nenes… i s’adormen somiant gent que viatja pel cel.

 

Olga Xirinacs

*

Nota 1. El primer zeppelin, que pren el nom del seu inventor, Ferdinand Adolf August Heinrich Graf von Zeppelin, es va inaugurar el 1900. Els zeppelins o dirigibles van estar en servei, doncs, des del 1900 fins la dècada del 1930 al 40. Com que aquest exemplar de “Llegiu-me” és de 1927, resulta natural que els Reis d’Orient, en aquella època, viatgessin en zeppelin, que era el més modern i el que la gent admirava més. 

Nota 2. La portada de la revista “Llegiu-me” és de Lluís Macaya (1888-1953)

 

LA NENA DELS ULLS SORTITS – Ricard Pérez Fuster

imagesGI1PTMGV

El meu fill m’estira del braç indicant-me que l’autobús ja arriba. Ha anat a la seva sessió habitual al logopeda. L’home m’ha dit, fredament, que el nen ha avançat molt i que cada vegada veu més a prop el fet de que acabi les sessions ben aviat.

El Nadal s’apropa i sento dins meu un gran enyor i potser una mica de tristesa perquè sóc conscient  de que la il·lusió se’m va esvaint amb el pas dels anys. Pugem a l’autobús. El conductor em saluda amb un gest del cap. El nen corre cap a dins per si troba algun seient però tots estan ocupats. Fastiguejat,  em mira a la cara com esperant que jo faci alguna heroïcitat i li aconsegueixi algun lloc per seure. Però els herois surten a les pel·lícules i als còmics i jo, amb el meu maletí de pell, el meu trajo gris i la gavardina de color blau fosc no faig precisament el posat d’un heroi.

Cada cop que ens aturem m’he d’agafar fort perquè darrerament els tombs de la vida em fan perdre l’equilibri. El nen juga amb un objecte imaginari que agafa amb els dits de la mà esquerra, mentre una noia ben bonica el mira somrient. Penso que potser el meu fill  li recordi  algú o, potser li agradaria  jugar amb un nen  desconegut  per poder participar en les  seves fantasies .Els passatgers de l’autobús van canviant, cadascú d’ells seguint el seu torn. I jo, agafant-me a la barra metàl·lica de color blanc, indirectament vigilo el meu fill que no para quiet ni un instant, com si formés part dels meus pensament que brollen sense sentit. I, de vegades, em preocupo perquè no recordo el primer pensament que he tingut i , quan intento tornar-hi, el cervell se’m bloqueja.

De sobte, amb l’autobús aturat davant d’un semàfor vermell, sembla com si s’hagués fet el silenci. Com si una mena d’encanteri hagués fet callar tothom. He sentit una veu molt dolça, d’una nena petita, potser de sis anys i, sense adonar-me’n m’he girat cap on venia aquesta dolça melodia. Una nena, disfressada, parla amb una senyora gran que ben bé pot ser la seva àvia. Li explica que avui al col·legi han representat “Els pastorets”  i que ella s’ho ha passat d’allò més bé i que tothom l’ha felicitat i l’ha aplaudit. La senyora gran somriu i li segueix la conversa. Molts dels passatgers també s’han girat instintivament cap a elles com si la nena els demanés la seva atenció. I la pastoreta parla amb una altra senyora asseguda al seu davant  i que somriu comprensivament.

És la nena dels ulls sortits. La nena que seu al costat de la seva àvia i que li explica el que ha fet per la tarda. Jo m’agafo de la barra metàl·lica i li veig la cara. El meu cor fa una mena d’”Ai!”. És la nena dels ulls sortits. Espontània, sincera i feliç d’estar viva. Feliç de que la gent l’escolti i li somrigui mentre l’autobús avança pels carrers plens de tràfic, de gent nerviosa que sempre arriba tard a tot arreu, de gent que es fica els dits al nas perquè hi ha quelcom que els impedeix respirar naturalment, de gent que arribarà a casa i no pensarà en la nena dels ulls sortits.

Jo no sé pas si ella se n’adona  realment de la seva situació: de que  si quan es mira al mirall i aquest li retorna la seva imatge, –  aquella cara que espanta perquè no és normal, amb uns ulls que sembla que li hagin de caure a terra en qualsevol moment- no té unes ganes terribles de fugir i amagar-se. Ben cert que ha preguntat als seus pares i  a la seva àvia perquè té els ulls d’aquesta manera perquè  quan veu les imatges de la tele, els anuncis del bus, els llibres del cole o  les fotos dels seus pares quan eren petits,  tothom té els ulls ben posats.  I no sé si ells l’hauran enganyat dient-li que no es preocupi que quan sigui gran tot s’arreglarà, i  els dirà que no entén perquè la gent la mira d’aquesta manera: uns com si els fes pena,d’altres com si li tinguessin por o fàstic. Però ella encara no se n’ha adonat de que no és una persona normal. I  potser sí que per la nit haurà sentit plorar la seva mare en silenci. La pobra dona que no entén perquè li ha hagut de passar una cosa així, quan tots els nens tenen els ulls col·locats al seu lloc i la seva filla és l’excepció que no confirma la regla.

Però la nena dels ulls sortits segueix parlant feliç sense importar-li les mirades que li fem nosaltres, potser perquè creu que estem admirant la bellesa del la seva disfressa, que la protegeix de la por de la vida. I al cap em venen pensaments sobre  el futur d’aquesta nena:  si la deixaran de banda, si sobreviurà a les plantofades de la vida, si s’amagarà en un racó plorant espantada perquè ningú no li ha volgut besar la cara.

I l’autobús arriba a la meva parada. Agafo el meu fill de la mà i baixem amb precaució. Mentre enfilem cap a l’Avinguda Gaudí, abans que les portes del vehicle es tanquin amb el seu so esponjós sento una veu llunyana que reconec perfectament:

-Bon Nadal!

La nena dels ulls sortits ens ha desitjat felicitat. L’autobús se’n va remugant i nosaltres, pare i fill, ens fixem en que ja han encès l’enllumenat de Nadal, que hi ha colors estranys damunt del nostre cap, llums que s’encenen  i s’apaguen mentre sentim riures de nens en la distància.

Vestit tan formal, amb el meu trajo i la meva gavardina, agafant amb la mà dreta la mà del meu fill petit i  amb l’esquerra el maletí de pell, sento un impossible impuls de sortir corrents cap a la següent parada de l’autobús per pujar-hi i fer-li un petó a la nena dels ulls sortits.

Sé que no hi seré a temps, que ja fa estona que l’autobús ha seguit el seu camí. Tampoc no sabré mai si seria capaç de fer-li un petó o fugir corrents plorant de ràbia i d’impotència. Però em queda l’engruna d’un desig fugisser i el meu pensament xiscla:

“-Bon Nadal, nena dels ulls sortits!”

Ricard Pérez Fuster